Pòrtic





Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.

Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.

Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.

Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.

— On hem anat a parar? — preguntà un.

— Jo ho sé.— va dir el centurió — Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

— Benvinguts a Hespèria!


Hespèria era una de les tres nimfes que, en els mites grecollatins, s'encarregaven d'un jardí situat a l'extrem occidental del món aleshores conegut, i a on es podia trobar un arbre que donava per fruit unes maçanes meravelloses. Tant famós era, que fins i tot Hèrcules s'hi va apropar en un dels seus dotze treballs.


El jardí, cada volta que el marc geogràfic de les civilitzacions s'anava fent més ampli, s'anava situant un xic més a l'occident. És a causa d'este mite que els romans van arribar a posar «Hespèria» a les terres de la península Ibèrica. I per recordar este jardí, el bastiment oceanogràfic de l'Armada espanyola es diu Hespérides.Per tot això, per ser un portal a un nou món (i el riu Íber de ben segur que ho era), una tríada ebrenca (el Gustau, l'accídia i jo) hem decidit batejar amb este nom un nou projecte de bloc col·laboratiu.A Hespèria, a partir d'avui mateix, hi trobareu les nostres entrades que tracten de ciència-ficció, de fantasia i de terror, tant des del cinema com la literatura o la tecnologia. Volem ajudar a dignificar estos gèneres, massa voltes adjectivats com a minoritaris, i ho volem fer amb la nostra visió ebrenca de la realitat.


A poc a poc anirem enxamplant el jardí amb aquells fruits que se'ns estan ocorrent i que de moment encara estan germinant... vos ho perdreu? espero que no! en este bloc no hi trobareu cap drac a les portes, com a l'hort de les Hespèrides, així que ja ho sabeu, a visitar Hespèria toca!



Hesperos - Hexperos





Avui s'ha donat a conèixer el bloc col·laboratoiu Hespèria, que hem posat en marxa conjuntament amb els companys Jaume Llambrich, del Basàr de les Espècies, i Accídia, del bloc El Cau del Plany i del Dolor. Per presentar-lo en societat, hem decidit esperar-nos a un divendres dia 13, per les moltes connotacions que té aquesta data. I és que hem concebut Hespèria com un espai comú en què trobareu els nostres articles que tracten de ciència-ficció, de fantasia i de terror, tant en els àmbits del cinema i de la televisió, com en la literatura o la tecnologia. Des de les Terres de l'Ebre, volem ajudar a dignificar aquests gèneres, que la majoria del temps han estat tractats com a minoritaris i més propis de la subcultura. En el cas del nostre territori, no hi ha molta tradició de literatura fantàstica i molt menys de ciència ficció, i d'entrada aquest és un buit que des d'Hespèria nosaltres hem volgut contribuir a omplir. Per tant, durant els propers mesos, ja us anirem informant de diferents iniciatives, premis i concursos per afavorir la producció literària d'aquests gèneres, sobretot a través de la narrativa breu, que és potser la que més s'ajusta al fenomen bloc. Personalment, també m'agradaria que l'aparició d'Hespèria servís perquè autors consolidats de les Terres de l'Ebre s'animessen a conrear un gènere, el de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, que encara no s'ha explorat gens al nostre territori. Com en el viatge dels antics grecs cap a l'Hespèria, la desconeguda fi del món que hi havia a l'Occident, encara no sabem quines meravelles ni quins monstres ens podem trobar, però el més important no és la destinació, sinó els descobriments que farem durant el mateix viatge...

2 comentaris:

  krusty

13 de juny de 2008 a les 13:50

Visitarem!! visitarem!!
pro me guanyaré un sugus si encerto d'on és la valla d'aquest jardí "Hespèria"???

  Jacme

13 de juny de 2008 a les 14:05

és molt fàcil! (si fins i tot està enllaçat!)

però bé, per a que veges que no som racanos, aquí tens uns quants sugus!

SUGUS

i benvingut!