L'ostracista (revisió d'un relat breu)

Després de trenta-dos anys, Víctor Solé va comprovar que ja venien a buscar-lo. Havia sortit al porxo amb un llibre i va haver d’esperar una mica abans que l’única retina que li quedava pogués assimilar tota la llum del dia. Sobre el cel turquesa, lo rastre de les naus s’havia eixamplat i foradat com la pell mudada d’una serp. Lo metall resplandia violentament i les naus tenien una amenaçadora aparença blanca. Durant uns segons, va veure’s a ell mateix petrificat, com si mirés l’escultura d’una altra persona. Després va recórrer lentament lo porxo i va seure a la gronxadora que descansava a l’ombra tranquil·la de la casa, un cubicle cosmo-rural, fet tot de fusta. Abatut, nerviós més tard, va recordar que trenta-dos anys d’exili voluntari no li havien servit per res. Lo planeta li havia proporcionat aïllament i misticisme, però no la inspiració.

L’escriptor havia aconseguit un important èxit editorial amb la seua primera novel·la llarga, “Xiquina electroquímica”, però després havia estat incapaç d’escriure la segona i la tercera part d’una trilogia que els crítics havien suggerit que renovaria el cànon literari, però que ell ni tan sols tenia en projecte. Mentrestant, lo públic s’aconformava amb les novel·letes i llibres de relats que Víctor Solé havia recuperat del fons de calaixos i d’arxivadors polsosos, i que després de l’esclat de “Xiquina electroquímica” tothom volia publicar i, cosa encara més estranya, també llegir. Unes històries que els editors de províncies i les revistes especialitzades havien rebutjat per sistema, i que ara simbolitzaven l’escriptor maleït, l’alcohòlic, l’autor incomprès i patidor, sempre al límit de la lobotomia.
Lo seu editor li va recomanar que fes un viatge espacial. Va posar les mans obertes sobre la taula triangular de marbre i vidre, i va parlar-li amb total sinceritat. Necessitava allunyar-se d’este món, relaxar-se completament i centrar-se, escriure sense pressions. Pren-te lo temps que vulgues, Vic. Descansa. Escriu a màquina, com se feia antigament, i guixa de roig los papers; esgarra els folis si durant les correccions veus que tot lo que has escrit no t’acaba de convèncer. Torna a començar. Intenta-ho una altra vegada. Vic, lo millor és que aprofites un programa d’aïllament interplanetari que la companyia ha dissenyat per als nostres escriptors més talentosos. Prova-ho i si no te’n surts sempre seràs a temps de tornar...
Aquelles paraules, pronunciades fa trenta-dos anys al despatx d’un gratacel, davant d’un finestral que dissimulava la malaltissa tonalitat del cel groguenc, tornaven al cervell de Víctor Solé al mateix temps que les naus de l’expedició esquinçaven l’atmosfera blava del planeta, amb la missió de fer-lo tornar a la Terra. L’escriptor era més vell i guenyo (un droide domèstic s’havia descontrolat i li havia buidat un ull), però no havia aconseguit escriure més d’un centenar de pàgines. Òstica! Una expedició de la Terra no hauria enviat tantes naus, va pensar. Sóc una personalitat important, va dir-se a n'ell mateix, sense escarafalls ni modèstia; però un seguici així és inexplicable, excessiu. L’únic ull de Víctor Solé va veure aterrar les naus i obrir-se les comportes silencioses dels artefactes. Unes dones altes i calbes, molt primes i vestides amb granotes de plàstic blanc, van baixar de les naus i avançaven cap a la casa quan l’escriptor va rebre dins del crani el primer missatge, una enrampada telepàtica. L’autor de “Xiquina electroquímica” va comprendre que aquella raça estranya d’amazones venien a buscar-lo perquè era l’únic humà que havia sobreviscut al gran cataclisme tòxic. Després, va saber que aquelles cosmonautes tan atractives volien convertir-lo en un esclau sexual, per engendrar una raça híbrida, resistent a qualsevol situació apocalíptica. Però una cosa va alegrar encara més l’escriptor. A la Terra ja no quedava ningú que pogués constatar lo seu fracàs com a escriptor.