Revisem 'El tiempo en sus manos'

El tiempo en sus manos és una pel·lícula de 1960, una de les poques superproduccions de ciència ficció d'una època en què la sèrie B d'aquest gènere vivia una autèntica edat d'or. El responsable de portar la novel·la d'H.G. Wells a la gran pantalla va ser George Pal, que pocs anys abans ja havia produït altres dues pel·lícules mítiques del gènere, Cuando los mundos chocan (1951), dirigida per Rudolph Maté, i la versió de La guerra de los mundos (1953) dirigida pel seu col·laborador, Byron Haskin. Com en la majoria de pel·lícules de ciència-ficció d'aquells anys, el tema d'El tiempo en sus manos és la por silenciosa per la Guerra Freda, però també hi ha una possible segona lectura per l'esclat de les noves revolucions socials i el final del colonialisme. El risc d'una guerra nuclear era real i aquest risc es troba ben present a la trama de la pel·lícula de Pal. Aquí l'amenaça ja no provenia dels marcians ni dels plats voladors d'un altre món, sinó de la incapacitat dels propis humans de conviure en pau. A El tiempo en sus manos, un científic anglès aprofita el sopar de la nit de Reis amb uns amics per explicar-los el que ha fet durant els últims cinc dies, ja que l'última vegada que es van veure va ser la nit del 31 de desembre del 1899. En realitat, George Wells (interpretat per Rod Taylor, tres anys abans de protagonitzar Los Pájaros d'Alfred Hitchcock) ha estat viatjant en el temps, fins a diferents moments del futur, a bord d'una cadira mecànica que permet traspassar "la presó" de la quarta dimensió.
Aquesta és una pel·lícula pacifista perquè la guerra impregna cadascun dels viatges que fa el protagonista, sense moure's del seu barri de Londres. Primer, arriba a l'any 1917 i descobreix que la Gran Bretanya està en guerra amb Alemanya des del 1914; després, pateix els bombardejos alemanys de Londres del 1940, i finalment arriba al 1966, tot assistint a la destrucció atòmica de Londres. Fugint de la guerra i de la catàstrofe natural que desencadena la guerra nuclear, Wells arribarà fins a l'any 802701, on la Terra sembla que ja s'ha recuperat de l'estupidesa humana. En aquest futur tan llunyà, descobreix que els humans han guanyat en bellesa i que no envelleixen mai, però que viuen despreocupats, gairebé sense emocions ni curiositat per res, i completament ignorants del seu passat, ja que tenen els aliments sense haver de fer cap esforç. En realitat, aquesta civilització són els eloi, una de les dues races en què s'ha dividit la humanitat. A l'altra banda, hi ha els morlocks, una raça pàlida i deforme, que viuen al subsòl treballant amb màquines per procurar aliments als eloi, ja que en realitat són el seu ramat: els morlocks practiquen el canibal·lisme! Wells, que simpatitza amb la simpàtica i bonica Weena, una de les eloi, decideix alliberar aquesta raça ingènua i de pas recuperar la seua màquina del temps, que ha caigut a mans dels morlocks.
De fet, més enllà dels avançats efectes especials que va utilitzar El tiempo en sus manos, el més interessant de la pel·lícula és la interpretació política de la història, clarament antibel·licista però a la vegada a favor de l'alliberament dels pobles oprimits. La guerra, per tant, forma part de la condició humana, i per tant el missatge final no és gaire optimista, ja que la intervenció de Wells en favor dels eloi també provoca que aquesta civilització futura utilitze la violència per aconseguir la llibertat. Superats avui tant el missatge com els efectes visuals de la pel·lícula, El tiempo en sus manos continua sent una petita obra mestra, amb una ciència ficció plena de romanticisme i una interpretació poderosa de Rod Taylor, que interpreta el perfecte heroi victorià. Potser l'únic personatge secundari destacable és Alan Young, que interpreta un doble paper en diferents èpoques: el de David Filby, millor amic del protagonista, i el del seu fill James, amb qui es troba en els seus viatges als anys 1917 i 1966. També cal destacar la participació del maniquí de l'aparador de la botiga de moda que hi ha davant de la casa de Wells, i que va canviant de roba vertiginosament, quan el protagonista es troba viatjant pel temps amb la seua cadira mecànica.

Terry Pratchett contraataca als quioscos

Amb el setembre no només torna el col·legi, sinó els col·leccionables per fascicles als quioscos. Una de les novetats avançades d'aquest setembre, ja que encara som a finals d'agost, és una col·lecció que ens permetrà complir amb un deute pendent. L'editorial Altaya acaba de posar a la venda als quioscos una col·lecció de llibres del britànic Terry Pratchett, un dels escriptors més famosos de fantasia del panorama actual. El llibre encarregat d'obrir la col·lecció és El color de la Magia, la primera novel·la de Pratchett (publicada l'any 1983, com a paròdia de Dungeons and Dragons) i també la que ens presenta l'anomenat Mundodisco (en català, Discmón), un univers pla en forma de pizza, sostingut per quatre elefants que s'aguanten sobre l'esquena d'una tortuga gegant que va nedant per l'espai. En aquest univers estrany conviuen personatges peculiars com Rincewind, que és un bruixot renegat i poc hàbil; Dosflores, el primer turista de Mundodisco; la Mort i tot un seguit de mags, lladres i assassins que ens prometen les aventures més boges i absurdes. De fet, l'univers creat per Terry Pratchett té fama de ser irreverent i ple de disbarats, ja que els bruixots són egoistes i maldestres, i els dracs només existeixen si algú creu en ells. A més, la Mort està cansada del seu treball i se'n va de vacances, mentre els herois són covards, els objectes cometen robatoris i els gnoms són bruts i desagradables. Per no parlar dels elfs, que són mentiders i traïdors; o de les bruixes, conegudes perquè es neguen a pagar els seus impostos...
Pratchett, que va nàixer l'any 1948 (i encara no s'ha mort), va començar treballant com a periodista als 17 anys, i va veure el seu primer cadàver només tres hores després. Després de treballar fent tot tipus de feina com a periodista de comarques, va acabar fent de cap de premsa de quatre centrals nuclears, una experiència de la qual també hauria escrit un llibre "si hi hagués algú disposat a creure's" les seues vivències. Per això va decidir fer literatura fantàstica, amb unes novel·les que han enganxat els seus milions de lectors amb un sentit de l'humor intel·ligent i una visió particular i irònica de la fantasia. De fet, va ser l'autor més llegit al Regne Unit fins a l'arribada de J.K. Rowling i els seus llibres de Harry Potter. La col·lecció de Pratchett arriba als quioscos amb el primer volum, El color de la Magia, per només 2,99 euros, i amb una segona entrega que formen els llibres Rechicero y Brujerías, per 7,99 euros més. Podeu veure la resta d'entregues de la col·lecció El sorprendente mundo de Terry Pratchett clicant aquí.

Déus cosmonautes

Acabo de llegir un excel·lent article que parla dels déus cosmonautes a la ciència-ficció, escrit per Mario Moreno. Vos en recomano la lectura, perquè fa un recorregut històric (i no només literari, sinó que busca les seues rels en àmbits més aviat esotèrics) a la idea de que els déus de la ciència-ficció puguen pervindre de les estrelles, i ho enceta amb una cita del mateix Gènesi (capítol 6, versicle 4)!

Així, doncs, fa un repàs a diferents pel·lícules (com ara 2001: Una odissea a l’espai) i les seues relacions amb investigadors com Erich von Däniken. Però el que m’ha cridat l’atenció de l’article és quan aprofundix en el tema i troba el moment de la gènesi literària dels déus cosmonautes: en l’obra de HP Lovecraft (qui s’havia inspirat, al seu torn, en les teories d’Helena Petrovna Blavatsky i de Charles Fort).

I tot això mentre encara em bullen a la testa els articles (este, este i este) que van aparèixer a Babèlia sobre la ciència-ficció i l’època de vaques flaques que passen a les Espanyes. En el titulat La era de las mutaciones, em pareix entendre que el seu autor es plany que actualment la ciència-ficció pura ja no està de moda, i que els autors actuals tendeixen a barrejar estils i gèneres per una aparent sequera en els temes purs… i jo em pregunto a on està el problema: el que realment hauria de comptar és que sien bons llibres, no?

A veure si al final hauríem de cremar al Mestre per haver conjurat la por de les estrelles amb el seu terror còsmic, que fa ferum d’hibrització…






'Fundació', del llibre al cinema?

Les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les d'Isaac Asimov s'han fet amb més o menys fortuna, però una notícia així no ens pot deixar indiferents. Ja feia temps que es parlava de portar al cine la nissaga Fundació, però ara sembla que l'estudi Unique Feature, empresa nascuda després de la fusió de New Line i Warner Bros., està treballant en l'adptació del primer llibre de la sèrie, amb l'objectiu de fer dues parts més si la pel·lícula té èxit comercial. De fet, Fundació és només el primer llibre d'una de les nissagues més interessants i complexes de la ciència-ficció, també coneguda com a cicle de Tràntor. Com recordareu els que heu llegit aquest llibre imprescindible, la història creada per Asimov ens portava fins a un futur molt llunyà, en què els humans hem colonitzat tot el Sistema Solar. Fundació comença a Tràntor, la seu de l'Imperi Galàctic, amb la història de Hari Seldon, un matemàtic que ha creat la psicohistòria, una nova ciència que permet predir el comportament de les persones d'una forma estadística, i d'aquesta manera avançar-se al futur. Aquest és el punt de partida d'una nissaga molt complexa i molt extensa, amb molts personatges que van protagonitzant diferents trames secundàries, al llarg del temps i de l'espai. En realitat, la nissaga de la Fundació és una sèrie d'almenys 16 novel·les i reculls de relats de ciència-ficció, que Isaac Asimov va escriure entre els anys 1942 i 1957, i entre 1982 i 1992, any de la mort de l'autor. De fet, el primer llibre és en realitat un recull de cinc relats que van ser publicats per primera vegada, de forma conjunta, l'any 1951. El díficil projecte de portar Fundació a la gran pantalla és la primera iniciativa de Bob Shaye i Michael Lynne, fundadors de l'estudi Unique Feature després de la desaparició de New Line.

Crítica de la pel·lícula 'El caballero oscuro'

Encara no hem acabat de pair l'allau de pensaments i sensacions que ens van envair després d'acabar de veure El caballero oscuro, però no voldríem que passessin més dies sense fer una crítica de la segona pel·lícula que Christopher Nolan ha dirigit sobre Batman. Si la seua primera incursió al personatge, Batman Begins, era la millor adaptació que fins ara s'havia fet per a la gran pantalla, superant fins i tot les dues pel·lícules de Tim Burton, ara Nolan s'ha superat a ell mateix i amb El caballero oscuro ha fet una obra mestra. L'expectació creada era molt gran, després de mesos d'una intensa campanya viral amb pòsters, tràilers i imatges filtrades a través d'internet, però el director britànic no ens ha decebut. El caballero oscuro és la continuació de Batman Begins, en què continuen Christian Bale (Bruce Wayne-Batman), Michael Caine (Alfred), Gary Oldman (Gordon) i Morgan Freeman (Lucius Fox) en els papers principals, però en què no repeteix Katie Holmes (la dona de Tom Cruise) en el paper de Rachel Dawes, ara amb la cara de Maggie Gyllenhaal. Aquesta actriu és germana de Jake Gyllenhaal, l'actor que a la pel·lícula Brokeback Mountain va compartir protagonisme amb el malaguanyat Heath Ledger, que en el nou Batman interpreta el seu enemic més temut, el Joker.
És un gran encert que Nolan comptés amb Ledger per encarnar el Joker, ja que l'actor australià (a qui ja es parla que se li podria concedir l'Oscar pòstum) va construir un personatge més fidel a còmics com Batman: La broma asesina o bé Batman: Arkham Asylum. És un Joker macabre, psicòpata, cruel i molt fosc, molt allunyat de l'estereotip colorista i bufonesc creat a la sèrie dels anys 60, i consolidat amb la interpretació de Jack Nicholson en la primera pel·lícula de Tim Burton. També ha estat un encert la tria de l'actor Aaron Eckhart, que interpreta el fiscal Harvey Dent i la seua degradació física i moral, el dolent Dos Caras. Però el millor d'El caballero oscuro és que manté l'esperit dels millors còmics de Batman, millorant allò que Nolan ja havia aconseguit amb Batman Begins. És a dir, que Batman no semble una pel·lícula de superherois, sinó la història d'un anti-heroi clarament contradictori, que no sap quin és el paper que ha de jugar en una ciutat corrupta i decadent. De totes maneres, Gotham no és ara la Gotham neogòtica i excessiva dels Batman de Tim Burton (estètica molt vàlida en aquells anys a cavall dels anys vuitanta i noranta), sinó una Gotham realista i post-11S, que s'apropa a qualsevol gran ciutat de principis del segle XXI. De fet, és aquest look internacional de la nova Gotham retratada per Nolan el que fa que la història sobre màfia i terrorisme d'El caballero oscuro siga vàlida per a qualsevol ciutat occidental. I per tant, que qualsevol de nosaltres es puga identificar amb les inquietuds no només de Batman, sinó de la resta dels personatges que l'acompanyen. Quina és l'actitud que hem d'adoptar com a ciutadans davant de l'amenaça, la corrupció política i policial, el xantatge criminal o el terror? Con a democràcia, hem de permetre que apareguin vigilants al marge de la llei? Un tema que recentment també s'ha explorat a la sèrie de còmics Civil War, i que molt aviat també veurem portada a la pantalla amb un altra pel·lícula basada en un còmic mític, la versió de Watchmen que està preparant Zack Snyder.
El guió d'El caballero oscuro és tan senzill com perfecte, amb moments de reflexió filosòfica i les inevitables escenes d'acció, que converteixen la nova pel·lícula de Batman en un entreteniment intel·ligent, un pur espectacle visual que també conté moments encongits i molt íntims. L'excel·lent guió està acompanyat d'una fotografia espectacular i d'uns efectes especials molt mesurats, tot i que en algun moment també és cert que trenquen el to voluntàriament realista de la pel·lícula (com quan Batman surt amb la moto de dintre del Batmòbil trencat). Amb tot, és una pel·lícula que també agradarà els que rebutgen les pel·lícules de superherois, ja que El caballero oscuro és una veritable novel·la gràfica en moviment, cinema pur.

El mite del vampir al cinema

S'acaba de posar a la venda un nou assaig que explora la sempre frucífera relació entre el cinematògraf i els vampirs. Es tracta del llibre El vampiro reflejado, que ha escrit Ángel Gómez Rivero i que ha editat Alberto Santos. El títol de l'assaig té la seua raó de ser, ja que moltes vegades s'ha especulat que no seria possible filmar un vampir, tenint en compte que els xuclasangs no poden reflexar-se als espills. En aquest sentit, també és cert que molt sovint també s'ha dit i s'ha escrit que les pel·lícules de vampirs són en realitat una metàfora del cine, ja que els vampirs són uns no-morts que, com les imatges dels cinema, surten de les ombres i ens posen en contacte amb un altre món. Francis Ford Coopola ho va entendre molt bé als seu Dràcula, quan el seu Príncep de les Tenebres interpretat per Gary Oldman visita un cinematògraf instal·lat en una fira. Siga com siga, El vampiro reflejado és l'última reflexió sobre aquest tema, en forma de llibre de 286 pàgines que s'està comercialitzant a un preu d'uns 20 euros. L'assaig repassa les diferents representacions dels vampirs en la història del cinema, dels dimonis alats de Méliès fins els monstres carnissers dels nostres dies, passant pel Nosferatu de Murnau i els Dràcules interpretats per Bela Lugosi, John Carradine, Germán Robles, Christopher Lee, Frank Langella, Gary Oldman... El llibre és la conseqüència de la participació de l'autor en l'obra La marca del vampiro, editat per al Festival de Cinema de Terror d'Estepona, en què Gómez Rivero va aportar ni més ni menys que 150 pàgines dedicades als vampirs en el cinema. Els editors van pensar que l'aportació de Gómez Rivero podia publicar-se de forma independent en un llibre més extens, amb més de 400 fotografies. Una obra imprescindible per als vampiròfils, però també per als amants del cinema de terror...

69è joc literari

El bloc Tens un racó dalt del món organitza, com cada setmana, un joc literari. Esta, però, és sensiblement diferent als de les darreres setmanes, ja que el JM Tibau hi ha integrat el concurs de relats breus de ciència-ficció. Els participants al 69è joc literari han de redactar un relat com els que es demanen al concurs, i els participants en este joc, automàticament, també participaran del nostre concurs.

Per part d'Hespèria, la col·laboració amb el joc consisteix a afegir un parell de llibres al lot que és el premi mensual. Es tracta d'un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC.

Tot seguit us apuntem el text del joc:

Avui toca el típic joc literari mensual de tipus literari. No us vull fer treballar gaire, i el repte d'avui consistirà en arribar a la mínima expressió.

Amb el joc d'avui vull donar el meu suport i col·laboració a la iniciativa del blog Hespéria de crear un concurs de micrcocontes de ciència ficció amb un màxim de 140 caràcters (espais inclosos), però complicant-ho una mica més per tal que tingui relació amb el premi d'aquest mes. Per a participar al 69è joc literari us demano que m'envieu un text de les mateixes característiques i temàtica, però amb una dificultat afegida: el tex haurà d'incloure tres paraules (noms, verbs o adjectius) que es trobin en algun títol de Manuel de Pedrolo (haureu de dir quins).
Aquest cop teniu l'avantatge que a més de participar als meus jocs, també participareu automàticament al concurs de l'Hespèria.

Com sempre espero les vostres proposes a jesusimaite@gmail.com.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes d'agost serà el 2 de setembre.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

'New Amsterdam' comença a Fox

El canal Fox comença aquesta nit una de les estrenes sorpresa de l'estiu, la sèrie New Amsterdam, que se'ns presenta com una interessant barreja de ciència ficció, intriga policíaca i fantasia. De fet, era una de les noves produccions nord-americanes que més ganes tenia de veure, però estic una mica decebut perquè la cadena Fox va decidir cancel·lar-la després d'haver emès només els primers vuit episodis. Produïda pel director Lasse Hallström, la sèrie va estrenar-se uns mesos després del previst, ja que New Amsterdam també va ser una de les afectades per la vaga de guionistes. La sèrie comença l'any 1642, època en què l'actual Nova York era la colònia holandesa de New Amsterdam. En aquest context històric, el soldat John Amsterdam, interpretat per l'actor noruec Nikolaj Coster-Waldau salva una indígena que estava a punt de ser assassinada pel seu company, que finalment el fereix a ell. Però la noia fa un encanteri que li salva la vida, i que li concedeix la immortalitat, fins que Amsterdam conegui què és el veritable amor. Tot seguit, la sèrie se situa al present, en què el protagonista, després de gairebé 400 anys, ha tingut més de 600 dones i ara treballa com a detectiu del departament d'homicidis de Nova York. New Amsterdam s'estrena aquesta nit a partir de les 22.20 hores, però a partir de dilluns vinent el canal Fox emetrà dos capítols setmanals, a partir de les 21.30 hores.
En la seua estrena als Estats Units, New Amsterdam va aconseguir una més que acceptable audiència de 13,5 milions d'espectadors i el 12% de quota, aconseguint retenir una bona part dels 28 milions del reality American Idol. Amb tot, la sèrie va estar sempre envoltada de polèmica (per l'accent de l'actor principal i també per una demanda per plagi) i va estar a la corda fluixa fins que la cadena va anunciar la decisió definitiva de no renovar-la per una temporada més.

Col·laboració amb el 68è joc literari

El bloc Tens uns racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb premis inclosos. Aquest mes, el premi és un lot de llibres de Manuel de Pedrolo, l'autor del Mecanoscrit del segon origen.

Al joc d'aquesta setmana hi col·laborem amb un text que haureu d'endevinar-ne l'autor. Trobareu les instruccions del joc al seu post titulat 68è joc literari:


El riu no s'acontenta d'impregnar d'olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de capa a cap. Totes les cases agafades per l'aigua porten aquesta marca: urna ratlla humida i salitrosa inesborrable.