'Soylent Green', el gran clàssic del cinema de ciència-ficció, arriba a Tortosa

L'espai de cinema de l'auditori de Tortosa ofereix aquesta nit la projecció de la pel·lícula Soylent Green, un autèntic clàssic del cine de ciència ficció que Ricard Fleischer va dirigir l'any 1973. Basada en una novel·la de Harry Harrison titulada ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, la pel·lícula també va ser coneguda al nostre país amb el títol Cuando el destino nos alcance. En aquest sentit, Soylent Green va ser una de les primeres pel·lícules que va mostrar els efectes de l'efecte hivernacle, l'escalfament global i del canvi climàtic al planeta Terra, tot i que el tema principal de la pel·lícula és la superpoblació humana i l'escassetat d'aliments, que era una de les qüestions que més preocupava els experts durant les dècades dels seixanta i setanta, quan els efectes perversos de la descolonització va provocar els primers grans episodis de fam mundial.
Per tant, Soylent Green és una distopia que situa la història en l'any 2022, amb una ciutat de Nova York poblada per més de 40 milions d'habitants (ara en té uns 8,2 milions), en què el 50% de la població està a l'atur. La ciutat està divida entre una minoria que viu còmodament en pisos de luxe, i una majoria de gent que malviu amuntegada als carrers i a les escales dels edificis. Només els privilegiats tenen accés a productes frescos, però a uns preus prohibitius. A més, la verdura o la carn es venen amb els botiguers progegits per una reixa. Els aliments sintètics més consumits per la gent són el Soylent Red i el Soylent Yellow, i el Soylent Green és un nou producte comestible que teòricament es produeix amb el plàncton dels oceans. En aquest context, el policia Robert Thorn, interpretat per Charlton Heston, haurà d'investigar la mort d'un dels accionistes de Soylent, encarnat per Joseph Cotten. Però sens dubte, el personatge més recordat de Cuando el destino nos alcance és el veterà policia Sol Roth, que interpreta un genial Edward G. Robinson, que amb Soylent Green va arribar al final de la seua carrera. L'eutanàsia de Sol servirà el detectiu Thorn per descobrir el terrible secret que s'amaga en el procés d'elaboració del nou producte...
Soylent Green es pot veure avui a l'auditori de Tortosa, a partir de les 22.00 hores, en versió original subtitulada. El preu de l'entrada és de 3 euros. Tot seguit, podeu veure l'espectacular introducció de la pel·lícula...

Col·lecció Luchadores del Espacio

L’altre dia, navegant per internet, vaig fer cap a una col·lecció de cobertes d’antics llibres de ciència-ficció. El grup més nombrós pertanyia a la col·lecció Luchadores del Espacio, de l’Editorial Valenciana, i m’ha començat a picar el cuquet de la curiositat.

Esta editorial és la responsable de la publicació d’una gran part dels còmics dels anys 40 i 50, destacant les capçaleres de Jaimito , Roberto Alcázar y Pedrín o d’El guerrero del antifaz.

Però en l’apartat de llibres, fou responsable d’una de les col·leccions de ciència-ficció més importants de la història d’Espanya, encara que els seus títols es puguen categoritzar de sèrie B. Només cal dir que en esta col·lecció és a on es trobava La saga de los Aznar!

Però, qui és l’artista que va crear estes cobertes, que arriben a ser molt millors que els mateixos textos? Capbussant-me per la xarxa he trobat el seu nom: José Luís Macías, que ja va començar a dibuixar les cobertes als vint-i-cinc anys, i que seria, amb diferència, l’artista que més cobertes faria de tota la col·lecció.

Si en voleu saber més, esteu de sort. José Carlos Canalda fa temps va escriure una sèrie d’articles per al Sitio de Ciencia-Ficción titulades La gran historia de las novelas de a duro, i en què parla profusament de l’Editorial Valenciana, la col·lecció, els títols i els autors, a més a més d’altres col·leccions i autors de l’època. Per facilitar-vos la feina, he buscat els primers articles, relacionats amb EV, i vos els enllaço tot seguit per facilitar-vos la lectura. Que aprofiten!

[0] · [1] · [2] · [3] · [4] · [5] · [6] · [7] · [8] · [9] · [10] · [11] · [12] · [més]




La novel·la més sci-fi d'Andreu Carranza

L'escriptor riberenc Andreu Carranza, ara més conegut per l'èxit internacional de La Clau Guadí, va publicar l'any 2002 la que pot considerar-se com la primera gran novel·la de ciència ficció de les Terres de l'Ebre. Es tracta del llibre El que l'herbolària sap, publicat per Planeta i amb la que Carranza va ser finalista del premi Ramon Llull. L'autor ens va explicar que mentre escrivia El que l'herbolària sap tenia la sensació que obria una porta cap al costat fosc. «M'adonava de certes casualitats que es produïen al meu voltant, i que de vegades només jo percebia», ens va comentar Carranza, amb un aire entre misteriós i divertit. La novel·la, ambientada en una comarca que recorda la Ribera d'Ebre, amb dues poblacions veïnes, Vellamaror i Novamaror, està protagonitzada per un detectiu exalcohòlic que rep l'encàrrec d'aclarir un estrany suïcidi. Els ulls del detectiu Vidreres ens serveixen, d'aquesta manera, per endinsar-nos en els foscos interessos d'una perillosa empresa multinacional que vol plantar gira-sols transgènics a Vellamaror, però també per descobrir la inquietant manera de ser dels veïns, monstruosos com personatges de Lovecraft, sota la seua pàtina de normalitat aparent.
El que l'herbolària sap és una de les millors novel·les catalanes d'aquell any 2002, tant pel risc de la seua trama -una novel·la negra amb tocs costumistes que esdevé un relat de terror científic-, com per la proposta formal de Carranza, amb habilitat i ofici per profanar el mausoleu de la novel·la sense que el resultat final ens semble un despropòsit. De la mateixa manera, Carranza va saber conservar algun dels millors trets de les seues obres anteriors, com el tema de l'exili; la persecució malaltissa dels que són diferents; el record de la figura paterna, i la recuperació gairebé arqueològica del patrimoni antropològic, cultural, però sobretot lingüístic, de la gent que viu a les riberes de l'Ebre. Així, a El que l'herbolària sap són uns altres vestigis, unes altres restes al fons d'un barranc, les que desencadenen la història i els problemes que han d'afrontar els protagonistes. De fet, la trama va enredant-se fins convertir-se en una autèntica novel·la de terror. Sense perdre de vista una interessant base científica, El que l'herbolària sap és també un cant ecologista en què a més de l'agricultura transgènica també surten vaques boges, especulació immobiliària i defensa del territori, fins que el lector confon els límits entre el que és real i el que és imaginari. Potser no siga clarament una novel·la de ciència ficció, però també és molt difícil dir el contrari...

El Twitter d'Hespèria


Com que som uns viciats del twitter, no ens hem pogut estar de crear un compte per a que pugueu estar al cas de les actualitzacions del bloc i de les novetats que anirem desgranant els propers dies. Ja us avancem que el twitter (el nanoblog per excel·lència) serà una eina molt important en este bloc, així que si no hi teniu cap compte aneu-vos-en fent un perquè segur que us farà un bon servei d'aquí poquet!

Vinga, followingueu-vos-hi ja!!!

[L'antena de la imatge és la de Canberra.]

Mor Stan Winston, el pare d'Alien i altres monstres mítics del cinema

Diumenge va morir als 62 anys el supervisor d'efectes especials Stan Winston, un dels últims grans creadors d'efectes especials de l'època anterior als retocs digitals. El seu llegat quedarà en pel·lícules mítiques dels gèneres de ciència-ficció, terror i acció, ja que va parir les criatures de pel·lícules com Alien, Terminator, Predator o Jurassic Park, encara que també és el responsable dels efectes d'altres pel·lícules en què els monstres eren el menys important, com Eduardo Manos Tijeras o Inteligencia Artificial. De fet, Stan Winston també era un gran especialista en maquillatge, encara que el seu reconeixement professional i artístic va ser pels efectes especials. El seu primer Oscar va ser gràcies a Aliens, i després va sumar-ne tres més per Terminator 2 i per Parc Juràssic. En aquests moments, tot i patir el càncer que finalment se l'ha emportat, Winston havia treballat en els efectes de la nova pel·lícula de Batman, i es trobava preparant els de la quarta pel·lícula de la nissaga de Terminator. A la cartellera encara podem admirar un dels seus últims treballs, ja que va participar en els efectes especials d'Iron Man, que ha estat un èxit de crítica i públic. Cosa que no deixa de ser curiosa, ja que el treball de gent com Stan Winston demostra que els artesans del cinema encara són necessaris, en l'època dels grans efectes generats amb ordinador...

L'espai, l'última frontera

Des de la reina de Saba fins als actuals traficants de narcòtics, camells de mil-i-una formes han solcat dunes i mars per portar d’un temps a l’altre espècies, tresors que des de sempre han fet viatjar els hòmens, malgrat hi hagen tota mena de fronteres al llarg del seu camí. I així és com tota esta miríada d’espècies tenen el seu corresponent en el Basar. De Simbad en els seus viatges als replicants de Blade Runner, en les històries dels nostres personatges es multipliquen les fites i les dificultats de la travessia. Amb tot, l’objectiu comú que comparteixen els uneix a través de les trames que els donen vida, tots han de traspassar els llindars que dibuixen la seua terra i endinsar-se en el desconegut una mica més enllà. En un simple cop d’ull pot parèixer que la dificultat més costosa de superar són els accidents geogràfics i els impediments de la natura o bé els eterns laberints administratius de les duanes dels països. Ens imaginem una caravel·la portuguesa lluitant per no enfonsar-se a mig camí de les Índies, les caravanes assedegades del desert del Gobi, o les infinites cues d’immigrants de l’estació de França. I, malgrat que les cues es poden escurçar, les naus són d’acer i les arcaiques caravanes ja han desaparegut, hi ha porcions de terra incognita en els nostres mapes vitals que s’entossudeixen a subsistir. I no tots són com els limes de l’Imperi Romà que ens separen dels bàrbars del tercer món, hi ha serralades que són encara més difícils d’escalar, rius que gairebé mai s’intenten vadejar. Ciutats sense nom, països per construir, edats per explorar… i a la fi sempre ens quedarà un lloc a on no haurem estat, una persona que encara no coneixerem, un llibre que ens mancarà per llegir. Cal que vulguem sarpar i allunyar-nos, encara que només sia un xic, dels límits del «nostre» món, que tinguen ganes de veure i conèixer què hi ha a l’altra banda del que altres s’han encarregat de delimitar per nosaltres. I, una volta hi hagen arribat, sàpiguen fer-se una mica seus els habitants, els paisatges, els pensaments que troben en la seua via. Només així a la tornada, quan desembarquen finalment a Ítaca, els nous Ulisses ens regalaran amb les flors d’edens desconeguts. Per esta raó en boca de l’holograma de l’explorador Fridtjof Nansen a La nau d’un milió d’anys, de Paul Anderson, llegim que «mentre els hòmens i les dones continuen viatjant, seran humans». Perquè en l’ànima de tota expedició, sia en l’espai físic o en l’imaginari, hi resideix l’ànsia de compartir i d’autocompletar-se. És este delit pel desconegut, per obtenir nous coneixements, trobar-se amb altres persones i descobrir noves cultures i civilitzacions, el que fa avançar i crèixer l’esperit de la humanitat. La mateixa essència que mou l’Enterprise del futur a viatjar allà on l’home no ha estat mai. Enllà de l’última i definitiva frontera.





Mellon


«L’interès per la màgia, el joc i l’atzar són elements a destacar de Parafaragaramus. El mateix títol i la disposició formal amb que es reprodueix en la coberta del llibre és una referència al món de l’il·lusionisme. pa-ra-fa-ra-ga-ra-mus simula les paraules pronunciades pels mags en el punt culminant dels seus espectacles, la paraula desencadenant de l’efecte màgic i sorprenent del truc.»1 I així ha estat, al llarg del temps i les edats, en totes les històries que podem espigolar tot passejant pel basar.

La màgia, el joc i l’atzar són elements que intervenen, en major o menor mesura, en gran part de les trames dels teixits ficcionals. Perquè la ciència ficció, al cap i a la fi, no deixa de ser una cientifització dels tradicionals ingredients màgics. La teletransportació de l’univers Star Treck té el seu corresponent en les portes que et traslladen d’un món a un altre de les llegendes celtes; els conjurs del Gandalf del Senyor dels Anells venen a ser les paraules d’ordre de Paul Moab Dib a Dune i les bruixes que endevinen el futur en les aventures de Conan es corresponen a les profecies historicistes que trobem en La Fundació d’Asimov.

D’entre tot el catàleg d’espècies màgiques, però, cal fer parada i fonda obligatòriament en la figura de Merlí. El mag del cicle artúric és hereu de tot un seguit de tradicions simbòliques que endinsen les seues rels en diferents punts de la cultura religiosa i folkórica occidental, símbols que prenen caire universal quan s’analitzen amb lupa. Entre tots estos són de destacar els atributs i característiques que s’hereten d’un ampli ventall de tradicions que van des de la del druida celta als déus i semideus grecs i romans (fixeu-vos en l’astúcia, la sabiduria i els poders de Mercuri).

Però, alhora, el sabi Merlí es perpetua en el temps, no només com a protagonista o actor de les tradicions orals, sinó que serveix de model i d’inspiració per a la resta de mags de la història de la literatura.

Recordar les obres que recullen, mantenen i amplien el seu caràcter seria un repte digne de qualsevol doctorand. Aquí, però, només us incitarem a degustar una obra que conté ingredients màgics tant del passat, com del present i d’un possible futur, La Espada de Fuego, de Javier Negrete.2 Ambientat en un futur postapocalíptic que ha deixat la humanitat en un estadi paregut a l’edat mitjana, els pocs que conserven la tecnologia d’abans del col·lapse apareixen als ulls de la resta com a mags. Éssers que, amb només una sola paraula, són capaços de desencadenar qualsevol acció que puga imaginar-se: màgia per a uns, ciència per als altres (no serà que sempre ha estat així?).


Notes:

* Mellon: ‘amic’ en llengua élfica. És la paraula que ha d’endevinar i pronunciar en Gandalf per tal d’obrir les portes màgiques de Moria al primer llibre del Senyor dels Anells, de J. R. Tolkien.

1. Sol Enjuanes Puyol, Joan Brossa - Joan Ponç: afinitats o influències. Consultat el 14 de juny de 2007 en esta adreça.

2. Per saber-ne més, entreu a la pàgina oficial o llegiu este article.

'Hespèria', un bloc de ciència-ficció, fantasia i terror des de les Terres de l'Ebre


Avui s'ha donat a conèixer el bloc col·laboratoiu Hespèria, que hem posat en marxa conjuntament amb els companys Jaume Llambrich, del Basàr de les Espècies, i Accídia, del bloc El Cau del Plany i del Dolor. Per presentar-lo en societat, hem decidit esperar-nos a un divendres dia 13, per les moltes connotacions que té aquesta data. I és que hem concebut Hespèria com un espai comú en què trobareu els nostres articles que tracten de ciència-ficció, de fantasia i de terror, tant en els àmbits del cinema i de la televisió, com en la literatura o la tecnologia. Des de les Terres de l'Ebre, volem ajudar a dignificar aquests gèneres, que la majoria del temps han estat tractats com a minoritaris i més propis de la subcultura. En el cas del nostre territori, no hi ha molta tradició de literatura fantàstica i molt menys de ciència ficció, i d'entrada aquest és un buit que des d'Hespèria nosaltres hem volgut contribuir a omplir. Per tant, durant els propers mesos, ja us anirem informant de diferents iniciatives, premis i concursos per afavorir la producció literària d'aquests gèneres, sobretot a través de la narrativa breu, que és potser la que més s'ajusta al fenomen bloc. Personalment, també m'agradaria que l'aparició d'Hespèria servís perquè autors consolidats de les Terres de l'Ebre s'animessen a conrear un gènere, el de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, que encara no s'ha explorat gens al nostre territori. Com en el viatge dels antics grecs cap a l'Hespèria, la desconeguda fi del món que hi havia a l'Occident, encara no sabem quines meravelles ni quins monstres ens podem trobar, però el més important no és la destinació, sinó els descobriments que farem durant el mateix viatge...

Pòrtic





Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.

Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.

Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.

Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.

— On hem anat a parar? — preguntà un.

— Jo ho sé.— va dir el centurió — Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

— Benvinguts a Hespèria!


Hespèria era una de les tres nimfes que, en els mites grecollatins, s'encarregaven d'un jardí situat a l'extrem occidental del món aleshores conegut, i a on es podia trobar un arbre que donava per fruit unes maçanes meravelloses. Tant famós era, que fins i tot Hèrcules s'hi va apropar en un dels seus dotze treballs.


El jardí, cada volta que el marc geogràfic de les civilitzacions s'anava fent més ampli, s'anava situant un xic més a l'occident. És a causa d'este mite que els romans van arribar a posar «Hespèria» a les terres de la península Ibèrica. I per recordar este jardí, el bastiment oceanogràfic de l'Armada espanyola es diu Hespérides.Per tot això, per ser un portal a un nou món (i el riu Íber de ben segur que ho era), una tríada ebrenca (el Gustau, l'accídia i jo) hem decidit batejar amb este nom un nou projecte de bloc col·laboratiu.A Hespèria, a partir d'avui mateix, hi trobareu les nostres entrades que tracten de ciència-ficció, de fantasia i de terror, tant des del cinema com la literatura o la tecnologia. Volem ajudar a dignificar estos gèneres, massa voltes adjectivats com a minoritaris, i ho volem fer amb la nostra visió ebrenca de la realitat.


A poc a poc anirem enxamplant el jardí amb aquells fruits que se'ns estan ocorrent i que de moment encara estan germinant... vos ho perdreu? espero que no! en este bloc no hi trobareu cap drac a les portes, com a l'hort de les Hespèrides, així que ja ho sabeu, a visitar Hespèria toca!



Hesperos - Hexperos





Avui s'ha donat a conèixer el bloc col·laboratoiu Hespèria, que hem posat en marxa conjuntament amb els companys Jaume Llambrich, del Basàr de les Espècies, i Accídia, del bloc El Cau del Plany i del Dolor. Per presentar-lo en societat, hem decidit esperar-nos a un divendres dia 13, per les moltes connotacions que té aquesta data. I és que hem concebut Hespèria com un espai comú en què trobareu els nostres articles que tracten de ciència-ficció, de fantasia i de terror, tant en els àmbits del cinema i de la televisió, com en la literatura o la tecnologia. Des de les Terres de l'Ebre, volem ajudar a dignificar aquests gèneres, que la majoria del temps han estat tractats com a minoritaris i més propis de la subcultura. En el cas del nostre territori, no hi ha molta tradició de literatura fantàstica i molt menys de ciència ficció, i d'entrada aquest és un buit que des d'Hespèria nosaltres hem volgut contribuir a omplir. Per tant, durant els propers mesos, ja us anirem informant de diferents iniciatives, premis i concursos per afavorir la producció literària d'aquests gèneres, sobretot a través de la narrativa breu, que és potser la que més s'ajusta al fenomen bloc. Personalment, també m'agradaria que l'aparició d'Hespèria servís perquè autors consolidats de les Terres de l'Ebre s'animessen a conrear un gènere, el de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, que encara no s'ha explorat gens al nostre territori. Com en el viatge dels antics grecs cap a l'Hespèria, la desconeguda fi del món que hi havia a l'Occident, encara no sabem quines meravelles ni quins monstres ens podem trobar, però el més important no és la destinació, sinó els descobriments que farem durant el mateix viatge...

25 anys de la pel·lícula 'Jocs de guerra'


Aquests dies d'actualitat nuclear per les fuites a la central d'Ascó, es compleix el 25è aniversari de Jocs de guerra, una de les últimes pel·lícules de ciència-ficció que va abordar la por de la humanitat a una guerra nuclear mundial. La caiguda del mur de Berlín i la desfeta del bloc soviètic va fer que també desaparegués de l'imaginari de Hollywood la paranoia per un possible atac comunista amb armes nuclears, però estem parlant d'una pel·lícula que va estrenar-se l'any 1983. Dirigida per l'irregular John Badham, la pel·lícula està ambientada en els últims anys de la Guerra Freda, i tot i que l'era Reagan havia començat, tenia un missatge clarament contrari a la cursa armamentística. A més, és una de les primeres produccions que aborda l'existència de les xarxes informàtiques de defensa militar, precedent clar de la internet actual, però sobretot de la figura del hacker.
En aquest sentit, David (interpretat per un joveníssim Matthew Broderick,) és un gran coneixedor de la informàtica, que se se salta els més avançats sistema de seguretat per aconseguir jocs d'ordinador abans que apareguen al mercat. Un dia, el protagonista utilitza un mòdem per trucar a números telefònics a l'atzar, fins trobar un ordinador al que puga entrar, una tècnica que avui es coneix com a war dialing, en al·lusió a la pel·lícula Jocs de guerra (War Games). El problema és que David entra en un sistema militar i contacta amb Joshua, un ordinador que controla el llançament dels míssils nuclears contra l'enemic. El jove, pensant-se que es tracta d'un joc, activa el sistema de defensa i comença una alerta militar de màxim nivell, amb un perillós compte enrera que pot desembocar en un conflicte nuclear amb la URSS, de proporcions apocalíptiques. Com diria la frase més famosa de la pel·lícula, la guerra nuclear és un joc molt estrany, en què només hi ha una forma de guanyar: no jugar. Una altra curiositat és que l'ordinador utilitzat a la pel·lícula era un IMSAI 8080, una de les primeres microcomputadores, llançat al mercat l'any 1975, i que Jocs de guerra és un dels films que va inspirar un videojoc, titulat Defcon, l'any 2006. Enguany s'ha previst l'estrena d'una seqüela de Jocs de guerra, en què la trama se centra en una falsa amenaça terrorista i en què l'ordinador del sistema es dirà Ripley.

L'ostracista (revisió d'un relat breu)

Després de trenta-dos anys, Víctor Solé va comprovar que ja venien a buscar-lo. Havia sortit al porxo amb un llibre i va haver d’esperar una mica abans que l’única retina que li quedava pogués assimilar tota la llum del dia. Sobre el cel turquesa, lo rastre de les naus s’havia eixamplat i foradat com la pell mudada d’una serp. Lo metall resplandia violentament i les naus tenien una amenaçadora aparença blanca. Durant uns segons, va veure’s a ell mateix petrificat, com si mirés l’escultura d’una altra persona. Després va recórrer lentament lo porxo i va seure a la gronxadora que descansava a l’ombra tranquil·la de la casa, un cubicle cosmo-rural, fet tot de fusta. Abatut, nerviós més tard, va recordar que trenta-dos anys d’exili voluntari no li havien servit per res. Lo planeta li havia proporcionat aïllament i misticisme, però no la inspiració.

L’escriptor havia aconseguit un important èxit editorial amb la seua primera novel·la llarga, “Xiquina electroquímica”, però després havia estat incapaç d’escriure la segona i la tercera part d’una trilogia que els crítics havien suggerit que renovaria el cànon literari, però que ell ni tan sols tenia en projecte. Mentrestant, lo públic s’aconformava amb les novel·letes i llibres de relats que Víctor Solé havia recuperat del fons de calaixos i d’arxivadors polsosos, i que després de l’esclat de “Xiquina electroquímica” tothom volia publicar i, cosa encara més estranya, també llegir. Unes històries que els editors de províncies i les revistes especialitzades havien rebutjat per sistema, i que ara simbolitzaven l’escriptor maleït, l’alcohòlic, l’autor incomprès i patidor, sempre al límit de la lobotomia.
Lo seu editor li va recomanar que fes un viatge espacial. Va posar les mans obertes sobre la taula triangular de marbre i vidre, i va parlar-li amb total sinceritat. Necessitava allunyar-se d’este món, relaxar-se completament i centrar-se, escriure sense pressions. Pren-te lo temps que vulgues, Vic. Descansa. Escriu a màquina, com se feia antigament, i guixa de roig los papers; esgarra els folis si durant les correccions veus que tot lo que has escrit no t’acaba de convèncer. Torna a començar. Intenta-ho una altra vegada. Vic, lo millor és que aprofites un programa d’aïllament interplanetari que la companyia ha dissenyat per als nostres escriptors més talentosos. Prova-ho i si no te’n surts sempre seràs a temps de tornar...
Aquelles paraules, pronunciades fa trenta-dos anys al despatx d’un gratacel, davant d’un finestral que dissimulava la malaltissa tonalitat del cel groguenc, tornaven al cervell de Víctor Solé al mateix temps que les naus de l’expedició esquinçaven l’atmosfera blava del planeta, amb la missió de fer-lo tornar a la Terra. L’escriptor era més vell i guenyo (un droide domèstic s’havia descontrolat i li havia buidat un ull), però no havia aconseguit escriure més d’un centenar de pàgines. Òstica! Una expedició de la Terra no hauria enviat tantes naus, va pensar. Sóc una personalitat important, va dir-se a n'ell mateix, sense escarafalls ni modèstia; però un seguici així és inexplicable, excessiu. L’únic ull de Víctor Solé va veure aterrar les naus i obrir-se les comportes silencioses dels artefactes. Unes dones altes i calbes, molt primes i vestides amb granotes de plàstic blanc, van baixar de les naus i avançaven cap a la casa quan l’escriptor va rebre dins del crani el primer missatge, una enrampada telepàtica. L’autor de “Xiquina electroquímica” va comprendre que aquella raça estranya d’amazones venien a buscar-lo perquè era l’únic humà que havia sobreviscut al gran cataclisme tòxic. Després, va saber que aquelles cosmonautes tan atractives volien convertir-lo en un esclau sexual, per engendrar una raça híbrida, resistent a qualsevol situació apocalíptica. Però una cosa va alegrar encara més l’escriptor. A la Terra ja no quedava ningú que pogués constatar lo seu fracàs com a escriptor.

Super Namoid t'ajuda a pensar un nom

Tots alguna vegada quan hem intentat escriure una història fantàstica, sigui ciència ficció, terror o un altre tipus de fantasia, hem tingut problemes per trobar un nom. Sigui aquest el nom dels personatges, de les bèsties, de la maquinària, dels déus, etc. Tot això ens ho pot solucionar Super Namoid, una aplicació web que funciona barrejant els noms de la seva base de dades per donar-nos un llistat aproximat d'allò que li demanem.

Entre altre opcions podem cercar noms d'home, de dona, d'animals, de monstres, èlfics, orcs, de medicines, ... També hi ha curiositats com noms de vídeojocs, de pel·lícules de terror i fins i tot pot inventar-se un títol d'especialitat informàtica.

Aquest programari treballa cercant en un diccionari especialitzat per cada categoria i barreja les lletres segons uns paràmetres que nosaltres podem més o menys modificar. Al desplegable de Resemble Words trobem quatre opcions; Strongly ens donarà molt pocs resultats però probablement més acurats, al contrari que l'opció Little, i l'opció Dinamyc mostrarà un llistat optimitzat.

D'aquesta manera a l'hora d'escriure no ens haurem de preocupar de cap altra cosa que no sigui triar un nom de la llista. A més a més, hi haurà més d'una vegada que ens farem un tip de riure, ja que els resultats poden ésser d'allò més absurds.

Imperi o República?

Als móns que visita la ciència-ficció costa trobar sistemes polítics basats en principis democràtics. Fins i tot, quan hi apareixen, estan condemnats a patir algun o altre “petit” trasbals que els canvia. Amb tot, estos móns imaginats no deixen de tindre connexions amb la nostra història i realitat.

Els problemes de la República i l’adveniment de l’Imperi a La Guerra de les Galàxies ens recorden la puixança política de Cèsar, així com la caiguda de l’Imperi de La Fundació d’Asimov ens refereix directament al col·lapse de l’imperi romà. D’altres, en canvi, porten a les empreses multinacionals a prendre el control dels estats en un futur no molt llunyà, transformen el poder estatal en un sistema polític clarament feixista, o fins i tot fan que la societat es regeixe per una elit de tints aristocràtics (guerrers o científics).

De tota la gamma de possibilitats, però, les que poden resultar més interessants d’ataüllar són les que parteixen d’una situació postapocalíptica o bé la pressuposen. Destruïdes les nacions i anorreats els sistemes de poder, l’home té la possibilitat de tornar a construir les relacions amb els seus germans de bell nou (amb més o menys influència d’un passat potser remot, però sempre latent). I este ventall és extraordinari.

Des del caos i el món semitribal que esquitxa el desert de Mad Max, a la guerra permanent contra les màquines de Matrix o Terminator, fins a les pacífiques societats matriarcals que existeixen a L’estiu del petit sant John, de John Crowley, una novel·la deliciosa a on l’odissea que viu el protagonista serveix d’exemple a milers de generacions futures.

Qualsevol de les parades que podem visitar ens ensenya, directament o indirecta, cap a on podem encaminar les nostres passes i, sobretot, ens il·lustra què ens pot deparar el futur. Tecnològicament la Humanitat ha canviat més en els darrers cent anys que en milers d’evolució: Juli Verne feia viatjar l’home a la Lluna, i fa pocs dies que s’ha enlairat la primera llançadora espacial europea, que porta el seu nom. El que ens hem de preguntar, hic et nunc, és cap a on volem encaminar el nostre present, ¿cap a l’Imperi o cap a la República? Si no ho decidim nosaltres de ben segur que algú altre ho farà en el nostre lloc.

Visions del futur

Documentals sobre la relació de l'espècie humana amb la tecnologia

El canal temàtic Odisea (disponible al dial 60 de Digital+ i en altres operadors) ha estrenat aquesta setmana la sèrie de documentals Visiones del futuro, que intenta fer un recorregut per les tecnologies que transformaran la vida humana al llarg d'aquest segle. El primer capítol, titulat Inteligencia, la revolución informática, es va emetre dimarts i ens proposava imaginar un món en què les persones estarem connectats de forma directa a potents computadores, o en què els frigorífics podran saber què ens fa falta a casa i comprar a través d'internet, amb la nostra targeta de crèdit. A més, podria ser una societat sense malalties, en què podrem parlar i interactuar amb els diferents objectes, i en què conceptes ara tan fantàstics com la teletransportació, la telepatia i la invisibilitat ja seran possibles. La sèrie Visiones del futuro està presentada pel físic i escriptor nord-americà d'origen japonès Michio Kaku, que està convençut que aquesta realitat està més a prop del que ens pensem. En aquest sentit, les properes setmanes Odisea emetrà els altres documentals, Vida, la revolución biomolecular (dimarts, 10 de juny) i Materia, la revolución cuántica (dimarts, 17 de juny), a partir de les 19.00 hores.

Tivissa i els OVNI's

No és gens habitual que les Terres de l'Ebre siguin l'escenari de pel·lícules de ficció. Aquest matí podíem llegir la crítica que el periodista i blocaire Oriol Gracià ha fet de Dies d'agost, filmada entre Ascó i Mequinensa, i a les nostres pantalles també es pot veure encara la superproducció europea El Perfum, que va aprofitar el pas de l'Ebre a l'altura de Tortosa per recrear el París del segle XVIII. El proper 10 de gener s'edita en DVD una pel·lícula de l'any 2003, dirigida per Óscar Aibar, que centra una de les escenes més importants en un suposat avistament OVNI a la serra de Tivissa. Parlo de la pel·lícula Platillos volantes, que va passar força desapercebuda en el moment de la seua estrena, encara que és una de les poques produccions espanyoles que salvaria, dels últims cinc anys. Per mi, ja és una pel·lícula de culte, que barreja l'interès freak per les històries d'OVNIs i conspiracions extraterrestres amb el retrat més cru dels últims anys de la dictadura franquista a Catalunya. Com he comentat abans, un dels moments culminants de la pel·lícula té la carretera de Tivissa com a escenari. En aquest sentit, cal tenir en compte que Tivissa va despertar l'interès de molts seguidors de la ufologia i la parapsicologia a finals dels anys seixanta, després d'un presumpte incident OVNI a la pedania de la serra d'Almos.

Per saber més, llegiu
-Entrevista al director, Óscar Aibar, en què parla de la seua experiència paranormal a Tivissa, que també va explicar al programa radiofònic d'Iker Jiménez, i en què també recorda que Joan Perucho ja parlava de la por de Tivissa
-Caso Tivissa: Algo más que una leyenda
-Ovnis a Tivissa, al fórum de Tivissa.net
-Tivisa, enclave OVNI

Foto:www.zonadvd.com

'Aelita', la 'Metròpolis' soviètica

Només dos anys abans que l'alemany Fritz Lang dirigís la primera gran obra mestra del cinema de ciència ficció, Metropolis (1926), el rus Yakov Protazanov va realitzar la pel·lícula Aelita. Ahir a la nit, mentre feia zàpping pels canals lliures del satèl·lit Astra, vaig veure que el canal polonès TVP Kultura estava passant la pel·lícula, amb la música d'algun grup experimental. Avui ho he buscat a You Tube i m'he trobat amb aquest vídeo amb Aelita i la música del grup finès Cleaning Women. I crec que val la pena recuperar aquesta cinta clàssica, infinitament menys coneguda que Metropolis. De fet, jo havia vist alguna referència i alguna fotografia en llibres de cinema, però mai n'havia vist cap imatge en moviment. La història comença quan un cosmonauta soviètic aterra al planeta Mart i s'enamora de la reina, Aelita. Mentrestant, el copilot de la nau se solidaritza amb la classe treballadora del planeta, i esdevé el líder de la revolució. Com podeu veure, aquí la ciència ficció està al servei de la propaganda comunista. El resultat és una pel·lícula realment impactant, d'una qualitat molt alta. Tot seguit podeu veure Aelita...

Galáctica

Razor, telefilm anterior a la quarta temporada

El canal temàtic Sci Fi ja ha confirmat que emetrà el telefilm Razor, com a prèvia a l'emissió de la quarta temporada de la sèrie Galáctica: Estrella de combate, que als Estats Units té l'estrena prevista a l'abril. La pel·lícula per a la televisió té una durada d'una hora i mitja, i en realitat ens traslladarà a la meitat de la segona temporada de la sèrie, quan la flota supervivent de l'atac dels cylon es troba amb la nau Pegassus i amb la seua comandant, l'almirall Helena Cain. Després de la seua mort, Lee Adama assumeix el comandament de la nau, i la seua primera missió és la que centra l'argument de Razor. Amb tot, la història la seguirem a través dels ulls d'un nou personatge, Kendra Shaw, interpretada per Stephanie Jacobsen. Segons hem llegit, amb diferents flashbacks seguirem a Shaw en la seua arribada a Pegassus, poc abans de l'atac cylon que destruteix les 12 colònies, i serem testimonis de com l'almirall Cain pren decisions molt difícils, amb les quals haurà d'aprendre a conviure. Razor ja ha sortit a la venda als Estats Units en una edició ampliada en DVD de dues hores, el pasast 4 de desembre, però encara no es coneix la data exacta en què el canal Sci Fi emetrà el telefilm al nostre país. Com podeu veure, encara no surt a la promoció que ha fet Sci Fi sobre les novetats del mes de gener...

Llibre sobre la casa Hammer

El periodista i escriptor Javier Memba acaba de posar a la venda el llibre La Hammer. Su historia, sus películas, sus mitos, en què detalla la trajectòria de la mítica productora britànica. La Hammer, que era la legítima hereva dels mites clàssics del cinema de terror que havia posat en marxa la nord-americana Universal, va exercir la seua hegemonia en tot l'espectre del cinema fantàstic a partir dels anys 50, però sobretot amb l'èxit internacional de la pel·lícula El experimento del doctor Quatermass (Val Guest, 1955). Però la Hammer no només va fer pel·lícules de temor o de ciència ficció, ja que també va fer films d'aventures, thrillers psicològics i també algun drama bèl·lic. Les produccions de la Hammer són encara objecte de culte arreu del món, sobretot per la seua estètica particular, que barrejava la iconografia gòtica amb la modernitat londinenca dels anys 50 i 60. Per les pàgines del llibre La Hammer... desfilen directors com el gran Terence Fisher, però també actrius com Ingrid Pitt i Hazzel Court (les famoses hammerettes), o bé actors mítics com Peter Cushing o Christopher Lee, que va aconseguir renovar el cànon del Dràcula fílmic, fins aleshores en possessió de Bela Lugosi. El llibre de Memba està editat per T&B Editores, té unes 200 pàgines i costa uns 18 euros. Per saber més coses sobre la casa Hammer, podeu visitar el seu web oficial. Tot seguit també podeu veure un vídeo d'homenatge a les dones de les pel·lícules de la Hammer...

Akira

El manga de Katsuhiro Otomo, ara en imatge real

La notícia és realment espectacular. La productora Warner Bros, amb la implicació directa de l'actor Leonardo DiCaprio, es planteja tirar endavant la pel·lícula Akira, adaptació en imatge real del popular manga creat per Katsuhiro Otomo. La informació s'ha confirmat just aquesta setmana, i sens dubte podria ser un dels projectes més atractius dels propers anys. El desconegut director d'origen irlàndes Ruairi Robinson serà l'encarregat de dirigir la pel·lícula, set anys després d'haver estat nominat a l'Oscar pel seu curtmetratge d'animació Fifty Percent Grey. Ara fa vint anys, l'any 1988, la versió anime d'Akira (una de les millors pel·lícules d'animació que s'ha fet mai) ja va costar uns 7 milions d'euros, i per tant es fa difícil calcular quan podria costar el nou projecte de DiCaprio, que podria haver-se reservat el paper de Kaneda. Com a mínim, ja se sap que Akira començarà a rodar-se de forma imminent, amb l'objectiu que puga estrenar-se l'estiu del 2009. Amb tot, la història es dividirà en dues parts i per tant en dues pel·lícules diferents, degut a la complexitat de portar a la pantalla l'argument del manga original. De fet, caldrà veure què opina Otomo del fet que els responsables del projecte hagin decidit canviar el Neo Tokyo de l'any 2019 per un Neo-Manhattan reconstruït amb finançament japonès després de la Tercera Guerra Mundial. A mi, que no sóc gens purista en aquestes coses, la idea em sembla interessant. També m'agrada la possiblitat que DiCaprio interpreti a Kaneda, així com el nom de l'actor que ha sonat per encarnar l'inestable Tetsuo, el jove Josep Gordon-Levitt.
Tot seguit, us poso el tràiler original japonès de l'anime Akira, que és una mica difícil de trobar...

Plutón Verbenero

La ciència ficció segons Álex de la Iglesia


No sóc dels que pensa que Acción Mutante és la millor pel·lícula del director Álex de la Iglesia, però la propera nova incursió del realitzador basc a la comèdia de ciència ficció em fa certa gràcia. En aquest cas, De la Iglesia està preparant Plutón Verbenero, una sèrie de producció pròpia que s'emetria a través de La 2 de TVE. Plutón Verbenero, que segueix amb el joc de paraules iniciat per De la Iglesia amb Crimen Ferpecto, serà una comèdia de situació d'uns 35 minuts de durada cada episodi, i que se centrarà en les aventures d'un grup d'astronautes espanyols que, embarcats en una nau interestel·lar, busquen planetes habitables per encàrrec del president dels Estats Units del Món, Macaulay Culkin III.
De fet, la història podria transcórrer cap a l'any 2530, amb un planeta Terra molt deteriorat i un president que, la primera decisió que pren després d'arribar al poder, és "canviar de sexe una altra vegada" i trobar un altre planeta per garantir la supervivència de l'espècie humana. Per això, posa en marxa una missió espacial formada per cosmonautes espanyols i comandada pel cadet especial Valladares. L'estrena de Plutón Verbenero està prevista per al setembre, i la sèrie tindrà episodis setmanals. La veritat és que Plutón Verbenero és un projecte realment ambiciós, que inevitablement ens fa pensar en Acción Mutante, en Star Trek (em pensava que De la Iglesia era més d'Star Wars) i també en El Nan Roig, la mítica sèrie britànica. Encara no es coneixen els actors protagonistes, ja que De la Iglesia està escrivint els guions de Plutón Verbenero al costat del seu col·laborador habitual, Jorge Guerricaechevarría. Continuarem informant...