La novel·la més sci-fi d'Andreu Carranza

L'escriptor riberenc Andreu Carranza, ara més conegut per l'èxit internacional de La Clau Guadí, va publicar l'any 2002 la que pot considerar-se com la primera gran novel·la de ciència ficció de les Terres de l'Ebre. Es tracta del llibre El que l'herbolària sap, publicat per Planeta i amb la que Carranza va ser finalista del premi Ramon Llull. L'autor ens va explicar que mentre escrivia El que l'herbolària sap tenia la sensació que obria una porta cap al costat fosc. «M'adonava de certes casualitats que es produïen al meu voltant, i que de vegades només jo percebia», ens va comentar Carranza, amb un aire entre misteriós i divertit. La novel·la, ambientada en una comarca que recorda la Ribera d'Ebre, amb dues poblacions veïnes, Vellamaror i Novamaror, està protagonitzada per un detectiu exalcohòlic que rep l'encàrrec d'aclarir un estrany suïcidi. Els ulls del detectiu Vidreres ens serveixen, d'aquesta manera, per endinsar-nos en els foscos interessos d'una perillosa empresa multinacional que vol plantar gira-sols transgènics a Vellamaror, però també per descobrir la inquietant manera de ser dels veïns, monstruosos com personatges de Lovecraft, sota la seua pàtina de normalitat aparent.
El que l'herbolària sap és una de les millors novel·les catalanes d'aquell any 2002, tant pel risc de la seua trama -una novel·la negra amb tocs costumistes que esdevé un relat de terror científic-, com per la proposta formal de Carranza, amb habilitat i ofici per profanar el mausoleu de la novel·la sense que el resultat final ens semble un despropòsit. De la mateixa manera, Carranza va saber conservar algun dels millors trets de les seues obres anteriors, com el tema de l'exili; la persecució malaltissa dels que són diferents; el record de la figura paterna, i la recuperació gairebé arqueològica del patrimoni antropològic, cultural, però sobretot lingüístic, de la gent que viu a les riberes de l'Ebre. Així, a El que l'herbolària sap són uns altres vestigis, unes altres restes al fons d'un barranc, les que desencadenen la història i els problemes que han d'afrontar els protagonistes. De fet, la trama va enredant-se fins convertir-se en una autèntica novel·la de terror. Sense perdre de vista una interessant base científica, El que l'herbolària sap és també un cant ecologista en què a més de l'agricultura transgènica també surten vaques boges, especulació immobiliària i defensa del territori, fins que el lector confon els límits entre el que és real i el que és imaginari. Potser no siga clarament una novel·la de ciència ficció, però també és molt difícil dir el contrari...

3 comentaris:

  Anna

2 de juliol de 2008 a les 18:22

em preocupa la frase "és també un cant ecologista". Sense desmerèixer l'autor (n'he llegit altres coses que m'han agradat) ni la ressenya, em dóna una mica la sensació que pot ser un exemple més de la típica demonització dels transgènics.

  Jacme

6 de juliol de 2008 a les 11:25

pos la veritat, això que dius anna, no t'ho sabria dir jo, que no l'he llegit... a vore si este estiu aprofito un ratet i m'hi tiro de cap! :D

  Gustau Moreno

8 de juliol de 2008 a les 9:51

No, el tema dels transgènics només es toca col·lateralment, és un pretext per parlar d'altres coses. Us recomano la novel·la, de veritat.