'Flash Forward', primeres impressions


Cuatro va emetre ahir el segon episodi de Flash Forward, una de les sèries revelació de la nova temporada. Com ja vam comentar fa uns dies, el canal de pagament AXN estrena el nou capítol de Flash Forward un dia abans que Cuatro, i per tant dilluns ja vam poder veure el segon episodi de la sèrie amb què la cadena nord-americana ABC vol aconseguir una substituta de garanties per a Perdidos. De moment, sembla que va pel bon camí, ja que aquesta setmana s'ha sabut que l'ABC ha decidit concedir una temporada completa a Flash Forward, més enllà dels 13 episodis inicials. Això sí, vistos els dos primers epidosi i encara que és una ficció molt digna, ems atrevim a posar en dubte que Flash Forward siga una sèrie que puga estar a l'altura de Perdidos. Ni de bon tros és Flash Forward una sèrie tan complexa i amb tantes lectures i matisos com l'obra mestra de J.J. Abrams.

La nova sèrie de l'ABC està concebuda com una sèrie de masses, més que com una sèrie de culte que després esdevé un fenomen de masses. És a dir, segueix una estratègia narrativa més efectista, més senzilla de seguir i d'entendre, i també un ritme molt més ràpid. Així, aprofita algun dels trucs de guió que hem vist a Perdidos. Però, per començar, té un protagonista indiscutible, l'agent de l'FBI Mark Benford, i per tant no és una sèrie coral com si que ho és Lost. Sens dubte, el pitjor de tot ha estat la manera amb què resolen el primer misteri de la sèrie: de seguida descobreixen i tothom entèn que durant els 2 minuts i 17 segons que han estat inconscients han vist el seu futur, i més concretament el 29 d'abril del 2010. A més, en aquests dos primers episodis han abusat de l'ús dels flash bakcs dels personatges sobre els seus flash forwards, que han esdevingut massa redundants. A banda, una altra cosa que no ens agrada de Flash Forward és el to excessivament còmic d'alguna de les escenes, sobretot aquelles que passen a la seu de l'FBI. Tot i això, cal reconèixer que la sèrie té alguns cops bons, i que Flash Forward té molts dels requisits per ser un èxit.

D'entrada, en el primer episodi van utilitzar un seguit de trucs per enganxar els fans de Perdidos. Ho hem pogut llegir a través d'un missatge al grup de correu Delta Dharma, que ens ha enllaçat un article del bloc Seriesblog. Així, durant el capítol pilot hi hauria diverses referències als famosos números de Perdidos i a les taronges de John Locke. Però els més evidents són, i és veritat, l'escena en què un ocell s'estavella contra un vidre (com en el capítol de Perdidos dedicat a la infantesa de Walt), i sobretot un cartell de la companyia Oceanic Airlines i un autobús amb un anunci de Lost. Uns detalls que, en el nostre cas, no fan més que trencar-nos l'univers de sentit de la sèrie i la credibilitat de Flash Forward: no pot ser que, en una sèrie en què apareix una atractiu, Sonya Walger, que ja té un paper a Perdidos (Penny Widmore), apareguen elements de la ficció (Oceanic Airlines) i de la realitat (Lost). O una cosa o l'altra...

2 comentaris:

  Ma-Poc

14 d’octubre de 2009 a les 21:29

jo tenia certes esperances en aquesta sèrie... encara no he vist cap capítol, però...

  Accídia

15 d’octubre de 2009 a les 0:08

He vist els dos primers capítols i la sensació no és la de la primera temporada de Lost (ja que l'hem posat com a referent) més aviat la sensació és més de la tercera temporada.

M'explico; hi ha moltes expectatives, moltes ganes, talent, una bona trama, però s'acaben les idees i abusen dels "deus et machina": situacions i personatges arquetípics: poli super marit tio bueno amb dona super realitzada però matrimoni en perill amb nena amb misteri; poli, personatge oriental, solter i sense lligams que s'ha d'enfrontar a un destí fixat; el cap, personatge de color, que sense arribar a ser un secundari còmic dóna un toc irreverent i a l'hora intel·ligent, etcètera.

Trobo que les sèries actuals estan massa influenciades per Lost, com les pel·lícules fa uns anys ho van estar amb Matrix potser, o sinó ho estan la influència d'aquesta pesa com una espada de Dàmocles sobre els guionistes.
Trobo que una bona manera d'evitar-ho seria reforçant molt més els personatges i que aquests no siguen una simple ferramenta al servei d'una embolicada i treballada trama.

Bàsicament el meu ideal seria un "Northern Exposure (Dr. en Alaska) meets Lost (Perdidos)". I el vostre?