El monstre de la Llacuna Negra

Molts anys abans dels monstres alienígenes de pel·lícules com Alien o Predator, la criatura més terrible del cinema va ser el monstre de la Llacuna Negra. La pel·lícula La mujer y el monstruo (Creature from the Black Lagoon), que Jack Arnold va dirigir l'any 1954, va establir i dignificar l'arquetip del nou monstre dels films de sèrie B de la ciència ficció dels anys 50. La història d'aquesta monster-movie comença quan uns científics descobreixen, a la capçalera de l'Amaçones, un jaciment amb les restes d'una estranya criatura prehistòrica, que confirmaria l'evolució de les espècies aquàtiques cap als animals terrestres. Si els científics aconsegueixen saber com va adaptar-se la criatura amfíbia al nou mitjà terrestre, podran utilitzar els coneixements per preparar l'adaptació dels humans a d'altres planetes, quan comenci la colonització de l'espai... És en aquest moment quan es forma una expedició científica que recorre la selva en un vaixell, i que suposa un pas endavant en la ciència ficció cinematogràfica, ja que els científics són els protagonistes de la pel·lícula, i no professors bojos o doctors amb conspiracions per dominar el món. Els protagonistes principals són Richard Carlson, que interpreta el doctor David Reed, i Julie Adams, una exsecretària reciclada a actriu (la seua última aparició coneguda és a la sèrie Perdidos), i que encarna la científica Kay Lawrence. Carlson ja havia treballat l'any anterior amb Arnold a la pel·lícula Vinieron del espacio (It came from outher space, 1953), un altre dels clàssics del gènere. L'actor donava la credibilitat que necessitava una història de ciència-ficció per garantir que fos un èxit entre el gran públic, i no només entre els espectadors adolescents. A més, el to expressament científic del guió també feia que fos més verossímil l'existència d'un monstre subaquàtic en el cor de la selva.

En aquest sentit, l'amenaça per als humans no ve de l'espai exterior, com en la gran majoria de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, sinó d'un dels llocs més recòndits i inexplorats del planeta Terra. Aquest és un element realment interessant, que enllaça La mujer y el monstruo amb la literatura d'autors com H.P. Lovecraft, i més encara tenint en compte el caràcter amfibi de la criatura. El disseny del monstre va ser molt laboriós, i en realitat està interpretat per dos actors (Ben Chapman i Ricou Browning), per poder filmar a la vegada les escenes d'estudi i les enregistrades en exteriors. Curiosament, les famoses escenes subaquàtiques van ser filmades en un dels estudis de la Universal, que amb La mujer y el monstruo volia reprendre la seua tradició de pel·lícules de terror. A més, per poder competir amb la gran acceptació que tenia la televisió, Creature from the Black Lagoon va ser filmada amb la tècnica 3D, que feia que la gent necessités unes ulleres especials per poder veure la pel·lícula als cinemes. Així, cal tenir en compte que la impressionant escena de Julie Adams nedant plàcidament a la llacuna amaçònica, mentre el monstre buceja de forma tant amenaçadora com captivadora a pocs metres de distància, estava pensada perquè el públic dels cines veigués un gran cub d'aigua suspès a la sala, amb un monstre que semblava que havia de sortir de la pantalla.

En qualsevol cas, un dels aspectes més recordats de la pel·lícula és el banyador blanc que lluïa l'actriu, i que per primer cop des de la implantació del codi moral a Hollywood (el famós codi Hays) ensenyava les cames senceres. Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre el simbolisme sexual de la capbussada-dansa entre la dona i el monstre, així com de la intenció del director de El increíble hombre menguante de revisitar el mite de la Bella i la Bèstia. D'alguna manera, el monstre de la Llacuna Negra també recorda l'altre monstre mític de la Universal, el creat pel doctor Frankenstein i interpretat per Boris Karloff, ja que tant l'amfibi com el monstre de Frankenstein simbolitzen els riscos del mal ús de la ciència i la solitud tràgica que pateixen els éssers que són diferents. Però personalment, el que més ens interessa és la gran tècnica narrativa que Arnold demostra al llarg de la pel·lícula i en especial a les escenes en què el monstre assetja la tripulació del vaixell, amb un desenvolupament de la intriga i sobretot de la música que després havia de servir Steven Spielberg per a la pel·lícula Tiburón. Per cert, sobre la música, una curiositat a tenir en compte és que un dels tres compositors que va escriure la banda sonora per a La mujer y el monstruo va ser Henry Mancini, que tot i la seua joventut ja s'havia especialitzat en la creació de música romàntica i lleugera, i que es va encarregar dels passatges més jovials. Per la seua banda, Hans J. Salter era un col·laborador habitual de Jack Arnold, que també va composar la música de El increíble hombre menguante i d'altres cintes de terror, com El hombre lobo de 1941. El tercer músic va ser Herman Stein, un veritable especialista en la composició de la  música dels crèdits dels films, i també col·laborador d'Arnold en pel·lícules com Tarántula, Vinieron del espacio o el mateix El increíble hombre menguante.

0 comentaris: