La máscara de Fu Manchú encara està considerada, avui en dia, com la millor pel·lícula sobre aquest personatge de les que van fer-se a la dècada dels anys 30, potser per no ofendre els seguidors del Fu Manchú interpretat per Christopher Lee. En aquesta pel·lícula, dirigida per Charles Brabin l'any 1932, el malèfic doctor oriental està encarnat pel gran Boris Karloff, un any després d'aconseguir la fama absoluta amb la seua recreació del monstre de Frankenstein, a la pel·lícula de James Whale, i el mateix any en què va repetir triomf amb La mòmia de Karl Freund. La història de La máscara de Fu Manchú comença quan els serveis secrets britànics descobreixen que el doctor Fu Manchú està obsessionat per localitzar la tomba de Gengis Khan, amb l'objectiu d'aconseguir una màscara i una espasa que li han de permetre unificar tots els pobles i nacions d'Àsia, per aixecar-los en contra del domini colonial. Fu Manchú, personatge que va nàixer a partir de la ploma de l'escriptor Sax Rohmer, és un dels dolents més terrorífics de la història del cinema, ja que el doctor xinès posa tot el seu talent i intel·ligència en fer el Mal i exterminar la raça blanca, perquè odia la civilització occidental. Fu Manchú és el mal absolult, sense matisos, i tant aquest personatge com el rei Ming de Flash Gordon van ser utilitzats per la propaganda de Hollywood per fomentar la por al perill groc, a les portes de la Segona Guerra Mundial.
La máscara de Fu Manchú havia de ser la segona pel·lícula de Charles Vidor, però el director va ser acomiadat i subtituït per Brabin. Abans havien arribat a les pantalles dues produccions britàniques, The mistery of Fu Manchu (1923) i The Further Misteries of Fu Manchu (1924), protagonitzades per l'eficaç Harry Agar Lyons, que més endavant va cedir el paper a Warner Oland, quan la Paramount va produir The Misterious Dr. Fu Manchu (1929). Després van arribar La expiación de Fu-Manchú (1930) y La hija del Dragón (1931), també protagonitzades per Oland, però no va ser fins a La máscara de Fu Manchú que el personatge creat per Rohmer va consagrar-se al cinema. La realitat és que és una pel·lícula curta (68 minuts) i molt irregular, en què únicament sobresurten la interpretació de Karloff (tot i que alguns també l'han titllat de ridícula) i la presència de Myrna Loy caracteritzada com a xinesa, ja que encarna la també dolentíssima filla de Fu Manchú. La pel·lícula acumula alguns dels defectes de les primeres cintes sonores, com els diàlegs excessius i alguna situació absurda, sobretot aquelles en les que els personatges anglesos són els protagonistes. Des del punt de vista narratiu, hi ha plànols massa llargs i es troben a faltar alguns primers plànols, per reconèixer més ràpidament els personatges. Però les escenes al castell de Fu Manchú tenen un aire màgic i reflecteixen perfectament les ànsies pan-orientals del xinès, ja que en la decoració del palau s'hi troben mostres de les cultures hindú, àrab, japonesa... També són memorables les escenes en què Fu Manchú practica les seues cèlebres i sàdiques tortures al seus presoners, per aconseguir la màscara i la cimitarra de Gengis Khan. D'alguna manera, aquests són els millors i més terrorífics moments de la pel·lícula. La máscara de Fu Manchú és una preciosa mostra del cinema de terror i de ciència-ficció més primitiu, que cal veure obligatòriament si esteu interessant en l'arqueologia d'aquest gènere.
Tot seguit podeu veure un dels millors fragments de la pel·lícula...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada