Preparen una sèrie de televisió sobre 'Jàson i els argonautes'

La cadena NBC ha encarregat la preparació del pilot d'una sèrie inspirada en la pel·lícula Jasón y los argonautas, un dels clàssics del cinema fantàstic dels anys seixanta. Sens dubte és una gran notícia pels afeccionats a le sèries que també som adeptes del gènere fantàstic, que afortunadament travessa un moment excepcional a la televisió. La cadena NBC va estrenar divendres la seua versió televisiva de Robinson Crusoe, i ara ha comprat un guió dels germans Josh i Jonas Pate, escriptors de diversos espidosi de sèries com La mujer biónica, Moonlight i Surface. L'argument de la sèrie seguirà les conegudes aventures de Jàson, l'heroi de la mitologia grega que va iniciar una expedició per trobar el velló d'or. El viatge va sorgir perquè Pèlies va tancar a la presó Èson, rei de Tebes, i es va proclamar monarca. Èson tenia un fill, Jàson, i Pèlies li va dir que si li portava el velló d'or (una missió suïcida) seria proclamat rei. Però Jàson va emprendre l'aventura en el vaixell Argos, construït a Tessàlia amb l'ajuda de la deessa Atena, i acompanyat pels argonautes. El velló es trobava a la Còlquidia, custodiat per un drac, la Hydra de set caps. Jàson, acompanyat d'un grup d'uns cinquanta herois grecs (Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèrcules, Teseu, Laertes, Atalanta -la única dona de l'expedició, famosa corredora i arquera-, Meleagre...) va organitzar una expedició en què van viure tot tipus d'aventures. En aquest sentit, l'episodi més popular, sobretot gràcies a la pel·lícula que va dirigir Don Chaffey l'any 1963 amb unsmagnífics efectes especials del mestre Ray Harryhausen, és la batalla dels argunautes amb els set esquelets. Però també és impressionant la lluita dels argonautes contra Talos, el gegant de bronze, així com la batalla contra la Hydra.

En aquest sentit, sembla que la sèrie de l'NBC buscarà un enfocament tècnic a l'estil de la pel·lícula 300, o de Sanctuary, la sèrie del canal Sci Fi que està revolucionant el gènere televisiu pel fet d'estar filmada davant de pantalles verdes, amb fons generats per ordinador. La veritat és que el projecte té bona pinta, però també és cert que no esperem res de profit dels germans Pate, tenint en compte que les sèries La mujer biónica i sobretot Surface tenien uns guions més aviat fluixots. D'altra banda, gran part de l'èxit de la sèrie dependrà del repartiment d'actors i actrius que contractin per les noves aventures de Jàson. A la pel·lícula, Todd Armstrong estava incommensurable, i la sensual Nancy Kovack també va ser una Medea sensacional. En aquest sentit, estaria bé que la nova versió de Jàson i els argonautes es plantegés com una sèrie per al públic adult, i no com una proposta juvenil, a l'estil de la minisèrie que la productora Hallmark va produir l'any 2000 amb l'actor Jason London (germà bessó de Jeremy London, el protagonista de Mallrats de Kevin Stmith) interpretant el capità dels argonautes.

Via ¡Vaya Tele!

Resolució del concurs de relats breus de ciència-ficció

Després d’infinites deliberacions cibernètiques, reunit el jurat del concurs de relats breus de ciencia-ficció Hespèria, es decideix que el Guanyador de Corona d’Heli Sòlid és el relat següent

«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» De JM Tibau.

I, alhora, s’atorga un Accèssit de Neutrons per la Qualitat Literària a l’obra

«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.» De l’Aina.


El jurat ha decidit premiar el primer perquè la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris (com llepar un gelat), és molt captivadora, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. Finalment, també ens ha captivat el fet que aparega aquesta expressió de «fa malbé circuits d’importància decisiva», ja que té unes ressonàncies caldersianes.
A més a més, s’ha decidit atorgar un accèssit a la segona obra perquè ens sembla molt encertada, ja que sense dir gaire diu molt (objectiu evident de fer un concurs Twit) i, d’altra banda, sense caure en terminologia ni en conceptes tòpics, subtilment es classifica dintre de la ciència-ficció.

Tots dos guanyadors rebran un lot de llibres properament, entre els quals es troben un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC.

Finalment, volem fer palesa la qualitat de totes les obres presentades al concurs, causa que ens hagen complicat la definitiva resolució final, i agrair a tots els participants l’atreviment d’haver-s’hi presentat. Per a ells este llibre, ja que sense tots ells esta iniciativa hauria estat impossible d’aconseguir.

Moltes gràcies a tots,

La cúpula de més enllà de la Cúpula del Tro

Get your own - Open publication

Podeu descarregar-vos el llibre amb els relats aquí. I si voleu també podeu posar una finestra amb el llibre al vostre bloc tot copiant este codi.

Avís del concurs de relats breus

Benvolguts navegants i participants al concurs:

Per causes al·lienígenes a les nostres voluptats us comunicarem el resultat del concurs el propvinent dilluns. Uns daleks han provocat interferències en les nostres comunicacions internes i han endarrerit la resolució final.

Agraïm la vostra infinita paciència, i aprofitem este comunicat per donar-vos les gràcies per la magnífica participació que s'ha enregistrat. Mentrestant podeu llegir els textos presentats aquí.

La cúpula que viu més enllà de la Cúpula del Tro.

Cicle de cinema fantàstic a TV3

Amb motiu de la celebració de Sitges 2008, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, aquesta mateixa nit TV3 enceta un cicle de pel·lícules de ciència ficció i terror, que emetrà tots els dies de matinada. De fet, TV3 és un dels patrocinadors oficials del festival. La pel·lícula d'avui (a les 00.25 hores) és la francesa Vidocq, dirigida l'any 2001 per Pitof. La història se situa al París de l'any 1830, en què Vidocq (Gérard Depardieu), un expresidiari que s'ha convertit en el detectiu més famós de la seua època, desapareix mentre lluita contra el malvat Alquimista, un assassí que perseguia de feia mesos. La desaparició de Vidocq commociona els parisencs, que el tenien per un heroi, mentre un periodista i l'amant del detectiu miren de trobar les respostes a l'enigma. A més, Vidocq s'ha programat després d'una de les últimes grans produccions del gènere de ciència ficció, El dia de demà (Roland Emmerich, 2004).
El cicle de cinema fantàstic continuarà dilluns amb la pel·lícula Gattaca, que Andrew Niccol va dirigir l'any 1997 tot posant al damunt de la taula la preocupació social que hi havia a finals dels anys noranta pels avenços científics en el camp de la manipulació genètica. La pel·lícula, que començarà a les 00.10 hores,  està protagonitzada per Ethan Hawke i Uma Thurman, i explica la història futurista d'una societat que ha arribat a una recerca obsessiva de la perfecció, en què els éssers humans són dissenyats genèticament. A la mateixa hora, però dimarts a la nit, TV3 recuperarà la pel·lícula Starman, el film de John Carpenter del 1984 que explica l'arribada a la Terra d'un extraterrestre amb l'aspecte de Jeff Bridges. Dimecres, a les 00.50 hores, serà el torn de Línia Mortal (Joel Schumacher, 1990),  amb Kiefer Sutherland, Julia Roberts i Kevin Bacon protagonitzant un grup d'estudiants de medicina que decideixen fer experiment tan fascinant com perillós: aturar durant alguns minuts les funcions cardíaques per descobrir què passa en el més enllà. L'endemà dijous a les 00.45 hores s'emetrà Donnie Darko (2001), una pel·lícula de Richard Kelly amb Jake Gyllenhaal. A la pel·lícula, Donnie Darko és un estudiant adolescent amb fama de pertorbat mental per les visions que afirma tenir. Per exemple, es troba un conill gegant que li anuncia que el món s'acabarà al cap d'un mes i que s'apodera de la ment del noi, tot obligant-lo a fer tot tipus de malifetes.
Finalment, divendres que ve, 10 d'octubre, TV3 també proposa un programa doble, amb Premonition (Mennan Yapo, 2007)  i el muntatge final de Blade Runner, la pel·lícula immortal de Ridley Scott. A Blande Runner, que se situa l'any 2019 a la ciutat de Los Angeles, Deckard és un policia interpretat per Harrison Ford que té llicència per matar. La seua missió és perseguir i exterminar quatre replicants humanoides (dos homes i dues dones) que s'han escapat d'un taller còsmic i s'han infiltrat a la ciutat. Són uns robots intel·ligents exactes als éssers humans, excepte que no tenen afectivitat ni memòria. La nova versió de Blade Runner és, segons el seu director, el muntatge del director definitiu de la pel·lícula. Des de l'any 2000, Scott va estar treballant, gràcies a les noves tecnologies, en la restauració, remasterització i ampliació del film, en què s'inclouen escenes inèdites que l'any 1982 es van haver de suprimir per falta de pressupost. La nova versió de Blade Runner va estrenar-se l'any pasat, per commemorar el 25è aniversari de la pel·lícula.

'Plutón BRB Nero' arriba a La 2

Ahir a la nit va estrenar-se a La 2 de TVE el primer episodi de la sèrie Plutón BRB Nero. El nou projecte del director Álex de la Iglesia ha fet vessar rius de tinta (com es diuen, els rius de tinta a les pantalles dels ordinadors?), i la veritat és que l'expectativa era molt alta. El gran valor de Pluton BRB Nero és que és una proposta diferent i absolutament innovadora dintre del que era fins ara la ficció espanyola. No és cert, com se'ns ha venut en altres llocs, que es tracte de la primera sèrie de ciència ficció espanyola, ja que els que fan aquesta afirmació no han volgut tenir en compte l'espai infantil Los mundos de Yupi. En qualsevol cas, la nova sèrie d'Álex de la Iglesia no beu de la sèrie que va substituir el Barrio Sésamo i l'entranyable Espinete, sinó de la mateixa Acción Mutante i de la britànica El Nan Roig. Però el millor són els referències als clàssics de la ciència-ficció (Alien, Cuando el destino nos alcance -Soylent Green-, Desafío total o Star Trek) i les al·lusions més o menys frikis, com el fet que la nau Plutón BRB Nero porti al casc una enganxina del refresc Mirinda (recordeu que un dels curtmetratges d'Álex de la Iglesia es titulava, precisament, Mirindas asesinas). Potser el guió del capítol pilot va ser una mica fluix en alguns aspectes: no ens ha agradat la veu en off del principi, que intentava fer gràcia a la força, amb frases presumptament ingenioses, ni tampoc les excessives videoconferències del capità Valladares amb la seua dona.
Plutón BRB Nero és molt millor en aquells moments i en aquells diàlegs d'aparença improvisada i més frescos, en què es nota la mà de De la Iglesia. Evidentment, ajuda molt el fet de tenir actors com Carlos Areces (l'habitual de Muchachada Nui fa aquí de l'oficial Querejeta) o Enrique Villén, impressionant en el seu esgarrifós paper de l'extraterrestre Roswell. No ens acaba de fer el pes l'encarregat d'interpretar el capità Valladares, l'actor Antonio Gil, que en alguns moments sembla un sucedani de Javier Manquiña. Però sí ens han agradat força els androides Lorna (Carolina Bang) i Wollensky (Manuel Tallafe), així com Hoffman (genial, com gairebé sempre, Enrique Martínez) i l'actor que interpreta el president Maculay Culkin III (desconegut Mariano Venancio, tota una sorpresa). Per tant, esperem que l'episodi pilot haja posat les bases per desenvolupar una veritable sèrie de culte, ja que té molts dels ingredients per aconseguir-ho. Per començar, ahir el primer capítol va aconseguir una audiència que va superar la mitjana de La 2, amb un 5,8% de quota de pantalla i un total de 844.000 espectadors, cosa que no està gens malament si tenim en compte que Plutón BRB Nero no va anar al prime time, sinó a partir de les 23.30 hores, després de Perdidos.
Si voleu saber més coses de la sèrie, podeu visitar la web oficial al lloc de RTVE, on ja es pot veure el primer episodi, però sobretot el bloc oficial de Plutón BRB Nero que ha preparat Álex de la Iglesia.

Revisem 'Encontres a la tercera fase'

Encontres a la tercera fase (1977) va ser la confirmació definitiva del talent d'Steven Spielberg després de El diablo sobre ruedas (Duel, 1971) i Tiburón (1975), fins al punt que va ser per Close Encounters que va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a millor director. Però sobretot, suposa l'aportació més notable d'Spielberg al gènere de ciència-ficció, que va innovar totalment tot presentant els alienígenes com a éssers amistosos. Fins aquell moment, els extraterrestres de les pel·lícules havien estat personatges hostils, caracteritzats per un comportament agressiu i violent contra els humans, com a conseqüència de la paranoia col·lectiva que impregnava la societat nord-americana durant la Guerra Freda, i que evidentment també va arribar a Hollywood. Fins i tot l'alienígena d'Ultimátum a la Tierra (1951), de Robert Wise, que inicialment es presenta com un ésser amistós, recorre a la violència quan els humans no obeeixen el seu ultimàtum per acabar amb les guerres. Però a Encontres a la tercera fase els alienígenes no són hostils, sinó que porten un missatge de pau i d'amistat intergalàctica que més endavant Spielberg aprofundiria en la seua pel·lícula més exitosa, E.T., el extraterrestre.



De fet, el principal tema de Encontres a la tercera fase és que, efectivament, hi ha alguna cosa allà fora, i que no només és possible contactar amb els extraterrestres, sinó també interactuar amb ells. El més curiós és que, paradoxalment, una de les persones contactades és Rory Neary (Richard Dreyfuss), un operari senzill que té molts problemes de comunicació a casa seua. Una nit, Roy presencia uns misteriosos objectes voladors al cel, prop de casa seua. A més, obsessionat per entendre què li està passant, el personatge interpretat per Dreyfuss comença a distanciar-se encara més de la seua dona Ronnie (Teri Garr) i de la realitat que l'envolta. Roy només troba la comprensió que necessita en Jillian Guiler (Melinda Dillon), que també va tenir un episodi nocturn quan unes llums misterioses van endur-se el seu fill. La cosa encara es complica més quan Roy queda desconcertat per l'obstruccionisme del govern nord-americà i pel que sembla una conspiració (el país encara no s'havia recuperat després del xoc per l'escàndol del Watergate), en el que és un precedent clar del personatge de Mulder i la seua lluita a la sèrie Expediente X. Al mateix temps, un grup de científics internacionals, sota la direcció de Claude Lacombe (inoblidable François Truffaut), comença a investigar també els avistaments d'OVNIs i la seua possible relació amb tota una sèrie d'esdeveniments en diferents punts del planeta.
Spielberg va rebre assessorament d'experts en el fenomen OVNI i va estudiar tot tipus d'avistaments i d'abduccions, i gràcies a Encontres a la tercera fase va popularitzar la tipologia d'extraterrestres coneguts com a grisos, també vinculats als fets de Rosewell, que després també veuríem a Expediente X. El que fa la pel·lícula és explicar com afecta el contacte amb els extraterrestres a tres personatges molt diferents (un operari d'una companyia elèctrica, una mare amb un fill abduït i un científic apassionat pel tema), i per tant com un fet extraordinari pot alterar la normalitat quotidiana. Així, són tan memorables les escenes més familiars i intimistes, pròpies del cinema d'Spielberg, com el moment en què Roy intenta fer a casa una escultura amb la misteriosa muntanya que veu a les seues visions, com l'arribada de la Nau Mare, tota envoltada de llums i amb espectaculars efectes especials. La primera vegada que vam veure la Nau obrint-se i deixant sortir totes les persones desaparegudes i abduïdes durant més de 40 anys, no vam poder evitar emocionar-nos. De la mateixa manera, cal destacar la sensacional banda sonora de John Williams, amb la coneguda melodia de cinc notes que els humans van utilitzar per comunicar-se amb els extraterrestres. Encontres a la tercera fase és una pel·lícula que ha envellit molt bé, i no únicament per l'alta qualitat dels seus efectes especials, sinó perquè Spielberg va revestir la pel·lícula amb una pàtina de classicisme, i no ha perdut gens ni mica el seu poder d'atracció.

Revisem 'La máscara de Fu Manchú'

La máscara de Fu Manchú encara està considerada, avui en dia, com la millor pel·lícula sobre aquest personatge de les que van fer-se a la dècada dels anys 30, potser per no ofendre els seguidors del Fu Manchú interpretat per Christopher Lee. En aquesta pel·lícula, dirigida per Charles Brabin l'any 1932, el malèfic doctor oriental està encarnat pel gran Boris Karloff, un any després d'aconseguir la fama absoluta amb la seua recreació del monstre de Frankenstein, a la pel·lícula de James Whale, i el mateix any en què va repetir triomf amb La mòmia de Karl Freund. La història de La máscara de Fu Manchú comença quan els serveis secrets britànics descobreixen que el doctor Fu Manchú està obsessionat per localitzar la tomba de Gengis Khan, amb l'objectiu d'aconseguir una màscara i una espasa que li han de permetre unificar tots els pobles i nacions d'Àsia, per aixecar-los en contra del domini colonial. Fu Manchú, personatge que va nàixer a partir de la ploma de l'escriptor Sax Rohmer, és un dels dolents més terrorífics de la història del cinema, ja que el doctor xinès posa tot el seu talent i intel·ligència en fer el Mal i exterminar la raça blanca, perquè odia la civilització occidental. Fu Manchú és el mal absolult, sense matisos, i tant aquest personatge com el rei Ming de Flash Gordon van ser utilitzats per la propaganda de Hollywood per fomentar la por al perill groc, a les portes de la Segona Guerra Mundial.
La máscara de Fu Manchú havia de ser la segona pel·lícula de Charles Vidor, però el director va ser acomiadat i subtituït per Brabin. Abans havien arribat a les pantalles dues produccions britàniques, The mistery of Fu Manchu (1923) i The Further Misteries of Fu Manchu (1924), protagonitzades per l'eficaç Harry Agar Lyons, que més endavant va cedir el paper a Warner Oland, quan la Paramount va produir The Misterious Dr. Fu Manchu (1929). Després van arribar La expiación de Fu-Manchú (1930) y La hija del Dragón (1931), també protagonitzades per Oland, però no va ser fins a La máscara de Fu Manchú que el personatge creat per Rohmer va consagrar-se al cinema. La realitat és que és una pel·lícula curta (68 minuts) i molt irregular, en què únicament sobresurten la interpretació de Karloff (tot i que alguns també l'han titllat de ridícula) i la presència de Myrna Loy caracteritzada com a xinesa, ja que encarna la també dolentíssima filla de Fu Manchú. La pel·lícula acumula alguns dels defectes de les primeres cintes sonores, com els diàlegs excessius i alguna situació absurda, sobretot aquelles en les que els personatges anglesos són els protagonistes. Des del punt de vista narratiu, hi ha plànols massa llargs i es troben a faltar alguns primers plànols, per reconèixer més ràpidament els personatges. Però les escenes al castell de Fu Manchú tenen un aire màgic i reflecteixen perfectament les ànsies pan-orientals del xinès, ja que en la decoració del palau s'hi troben mostres de les cultures hindú, àrab, japonesa... També són memorables les escenes en què Fu Manchú practica les seues cèlebres i sàdiques tortures al seus presoners, per aconseguir la màscara i la cimitarra de Gengis Khan. D'alguna manera, aquests són els millors i més terrorífics moments de la pel·lícula. La máscara de Fu Manchú és una preciosa mostra del cinema de terror i de ciència-ficció més primitiu, que cal veure obligatòriament si esteu interessant en l'arqueologia d'aquest gènere.

Tot seguit podeu veure un dels millors fragments de la pel·lícula...

El primer record de TV3: 'Taràntula'

Avui que encara s'està celebrant el 25è aniversari de TV3 i que la cadena ens demana quin és el nostre primer record de la Televisió de Catalunya, he recordat que la primera imatge que vaig sintonitzar i ha quedat congelada al meu cervell és la pel·lícula Taràntula, que Jack Arnold havia dirigit l'any 1955. Com també explicava l'altre dia Manel Zaera, en realitat el primer record que temim de TV3 és el fet de no poder sintonitzar-la. Tot i que la primera emissió en proves va fer-se el 10 de setembre del 1983, amb la mítica i recordada presentació de l'actor Joan Pera, l'emissió regular no va començar fins mesos després, i a les Terres de l'Ebre encara vam haver d'esperar uns anys, fins que el repetidor de Caro va començar a difondre el senyal de TV3. Fins que vaig tenir set o vuit anys, a la televisió que teníem a casa només s'agafaven la Primera i la Segunda de TVE (ara La 1 i La 2). Quan vam saber que ja podíem rebre TV3, cada dia li preguntava a mon pare que quan em sintonitzaria TV3, fins que va arribar el dia en què havien anunciat l'emissió de la pel·lícula Taràntula. Tots els meus amics havien dit que la mirarien, i jo no podia deixar passar aquell dia sense que la tele de casa sintonitzés La Nostra. Encara recordo la il·lusió que em va produir veure les primeres imatges de TV3, mentre el meu pare girava la rodeta de la caixa de sintonies (sí, les teles d'abans anaven així, era tot manual), i sobretot l'impacte que vaig tenir quan, ja mirant la pel·lícula, vaig veure una taràntula gegant caminant per una carretera. Les escenes de Taràntula no m'abandonaran mai, i cada vegada que reviso la pel·lícula encara la valoro més, tot i que és una obra secundària dintre de la filmografia del director. Jack Arnold, com recordareu, és l'autor d'altres obres mestres del cinema de ciència-ficció dels anys 50, com El increíble hombre menguante, pel·lícula que també va marcar la meua infantesa, o La mujer y el monstruo, de la qual vaig manllevar una imatge promocional per al meu perfil de Blogger.
Si no heu vist mai Taràntula, tot seguit teniu el tràiler original...

Guanyadora joc literari «Tens un racó dalt del món»

Hespèria ha participat als jocs literaris del mes d'agost del bloc Tens un racó dalt del món gràcies a que el JM Tibau ha integrat el concurs de relats breus en un dels concursos.

I fa uns dies que se'n sap la guanyadora, la Clara Mauri, que s'emporta, entre altres llibres, un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC. Des d'aquí volem felicitar-la i alhora volem animar-vos a participar al concurs, que encara hi sou a temps!

Podeu llegir algunes de les propostes enviades al concurs aquí o aquí, i si les voleu llegir totes només cal que entreu aquí.

Podcasts de terror i ciència-ficció

Els que seguiu els Podcasts d'Asteroides ja n'esteu al cas. Però els hesperidians nats pot ser que no, i d'aquí ve el post. Un podcast, per a qui no n'estiga al cas, i resumint-ho molt, és una espècie de bloc (i per tant té un canal de subscripció), però en lloc de lletres es fa amb àudio. I és que els recursos tecnològics que tenim al nostre abast són immensos, i cal intentar traure'n el màxim profit!

Tot seguit vos presento tres podcasts que he fet de terror i de ciencia-ficció. El primer és de Arthur C. Clarke, és un fragment de 2001: Odissea en l'espai, i la música és el Danubi Blau.


El segon és un poema de HP Lovecraft, i la música és de Brunette Models.


I el tercer és un poema del Mestre Accídia, amb música de JT Bruce.


Alhora, vos recomano tres podcasts del tema. No són en català, que no n'he trobat cap, així que si algú en sap d'algun, que ho apunte! El primer, que es troba parat, és el podcast del Sitio de Ciencia-ficción, en què s'hi comenten llibres. El segon és Fuera de órbita, per als fans de la Guerra de les Galàxies. I el tercer és The Leviathan Chronicles, en anglès (i per tant no rasco bola de què hi diuen), ambientat en les profunditats marines, i amb una magnífica presentació gràfica. Que aprofitin!