Resolució del concurs de relats curts de terror

Avui 27 de maig, data clau per als fans del cinema de terror, ja que el 27 de maig de 1911 va néixer Vincent Price i el 27 de maig de 1922 va néixer Cristopher Lee, anunciem la resolució del concurs de relats curts de terror.

Reunides les nostres ànimes turmentades i després dels sacrificis rituals i les ofrenes als foscos déus de l'Hades els oracles han parlat i el jurat del concurs de relats curts de terror decideix que el Guanyador del Calze Sagnant de l'Infern és el relat següent

"Mirades La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres." de Joan Pinyol

I també, com en l'edició de relats de ciència ficció, ens hem vist obligats a atorgar un Accèssit de Víscres Supurants per la Qualitat Literària a l'obra

"Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del que havia sortit" de Mary Lovecraft

S'ha decidit pel primer perquè essencialment era el que cercàvem; senzillesa, suggeriment, capacitat de síntesi i sobretot sentiment d'intranquil·litat i por. Aquesta nena que capta quelcom estrany i no accepta l'argument de l'adult, aquesta innocència escapçada ens treu de la nostra illa d'ignorància; com deia el mestre H.P. Lovecraft:" La cosa més misericordiosa del món penso que és la incapacitat de ment humana per a relacionar tot allò que hi conté. Vivim en una illa de plàcida ignorància entre les boires dels obscurs mars de l'infinit, fet que no implica que viatgem gaire lluny." Bé; nosaltres, mitjançant la protagonista hem abandonat aquesta illa.

També hem pres la decisió d'atorgar un accèssit a la segona obra perqué teníem aquest relat per finalista segur tan bon punt el vam llegir i tot i ser més explícit que el guanyador les connotacions més viscerals i sagnants, sense caure en la grolleria, ens encanten.

Tots dos guanyadors rebran un lot de llibres i pel·lícules.

Finalement volem agrair la gran quantitat d'obres presentades, més de cent, i la qualitat d'aquestes. Aquests fets ens ha fet tardar una mica en donar el nostre veredicte; a més a més volíem aprofitar la doble efemèride d'avui.

Només resta dir-vos que com en la darrera ocasió volem mostrar el nostre agraïment amb un llibre que en aquest moment està a la fase final de l'edició i que properament apareixerà per aquesta pàgina.

Moltíssimes gràcies a tots,


"La cúpula de més enllà de la Cúpula del Tro"

Concurs de relats breus de terror

El cementeri roman en silenci.

Un silenci aparent.
Els morts a les tombes xiuxiuegen.
Xiuxiuegen i piulen.
Ningú no els escolta, ningú no els escolta com piulen.
Només ells, els morts mateixos.
Només ells.
Ells i els corbs, senten el seu lament.

Piuleu!

Piuleu al Twitter i conteu-nos terrorífiques històries, fosques, malèfiques, tristes i melangioses, de por, antigues llegendes, déus primigenis, engendres de l'infern, legions demoníaques... tot allò que vulgueu i més, això sí amb els 140 caràcters de rigor

Després de l'èxit obtingut al primer concurs que vam organitzar, del que vam publicar un llibre (aquí, aquí, aquí i aquí) , i com que som com som hem decidit fer-ne un altre. Aquesta vegada us demanem relats de terror amb format twitter; això és amb un màxim de 140 caràcters.

La idea del concurs és que la gent hi participe mitjançant el compte de twitter que hem obert expressament per al concurs, tot i que també ens podeu enviar les vostres aportacions per correu electrònic o mitjançant el mur de la pàgina que tenim activa a Facebook. I a més a més tenim preparat un lot de llibres i pel·lícules per al guanyador!

Us deixo també uns banners per si voleu publicitar el concurs al vostre bloc. Quadrat i Llarg

Bases del Concurs de relats curts de terror

1. Aquest és un concurs de relats breus escrits de terror en català o valencià, o balear... o qualsevol dels seus dialectes.

2. Per participar-hi cal que tingueu un compte de twitter i que envieu un missatge amb el relat encapçalat per @Twitthesperia.

3. Es poden enviar relats fins el dia 20 d'abril de 2009.

4. També es poden enviar els relats per correu electrònic a hesperia@hesperia.cat. No s’acceptaran relats de més de 140 caràcters.

5. I també es podran enviar a la plana de facebook d'Hespèria. No s’acceptaran relats de més de 140 caràcters.

6. El guanyador serà anunciat a la pàgina http://www.hesperia.cat.

7. El premi serà un lot de llibres i pel·lícules de ciència-ficció, fantasia i terror.

8. Els relats enviats es trobaran sota llicència CC 2.5.

9. Amb els relats participants s'editarà un llibre electrònic i un en paper, com en l'anterior concurs.

10. Es demana adequació normativa. No s'acceptaran relats amb abús d’abreviatures, llenguatge SMS o falta de cohesió gramatical.

12. La participació al concurs implica l'acceptació d'aquestes bases.

L'ostracista (revisió d'un relat breu)

Després de trenta-dos anys, Víctor Solé va comprovar que ja venien a buscar-lo. Havia sortit al porxo amb un llibre i va haver d’esperar una mica abans que l’única retina que li quedava pogués assimilar tota la llum del dia. Sobre el cel turquesa, lo rastre de les naus s’havia eixamplat i foradat com la pell mudada d’una serp. Lo metall resplandia violentament i les naus tenien una amenaçadora aparença blanca. Durant uns segons, va veure’s a ell mateix petrificat, com si mirés l’escultura d’una altra persona. Després va recórrer lentament lo porxo i va seure a la gronxadora que descansava a l’ombra tranquil·la de la casa, un cubicle cosmo-rural, fet tot de fusta. Abatut, nerviós més tard, va recordar que trenta-dos anys d’exili voluntari no li havien servit per res. Lo planeta li havia proporcionat aïllament i misticisme, però no la inspiració.

L’escriptor havia aconseguit un important èxit editorial amb la seua primera novel·la llarga, “Xiquina electroquímica”, però després havia estat incapaç d’escriure la segona i la tercera part d’una trilogia que els crítics havien suggerit que renovaria el cànon literari, però que ell ni tan sols tenia en projecte. Mentrestant, lo públic s’aconformava amb les novel·letes i llibres de relats que Víctor Solé havia recuperat del fons de calaixos i d’arxivadors polsosos, i que després de l’esclat de “Xiquina electroquímica” tothom volia publicar i, cosa encara més estranya, també llegir. Unes històries que els editors de províncies i les revistes especialitzades havien rebutjat per sistema, i que ara simbolitzaven l’escriptor maleït, l’alcohòlic, l’autor incomprès i patidor, sempre al límit de la lobotomia.
Lo seu editor li va recomanar que fes un viatge espacial. Va posar les mans obertes sobre la taula triangular de marbre i vidre, i va parlar-li amb total sinceritat. Necessitava allunyar-se d’este món, relaxar-se completament i centrar-se, escriure sense pressions. Pren-te lo temps que vulgues, Vic. Descansa. Escriu a màquina, com se feia antigament, i guixa de roig los papers; esgarra els folis si durant les correccions veus que tot lo que has escrit no t’acaba de convèncer. Torna a començar. Intenta-ho una altra vegada. Vic, lo millor és que aprofites un programa d’aïllament interplanetari que la companyia ha dissenyat per als nostres escriptors més talentosos. Prova-ho i si no te’n surts sempre seràs a temps de tornar...
Aquelles paraules, pronunciades fa trenta-dos anys al despatx d’un gratacel, davant d’un finestral que dissimulava la malaltissa tonalitat del cel groguenc, tornaven al cervell de Víctor Solé al mateix temps que les naus de l’expedició esquinçaven l’atmosfera blava del planeta, amb la missió de fer-lo tornar a la Terra. L’escriptor era més vell i guenyo (un droide domèstic s’havia descontrolat i li havia buidat un ull), però no havia aconseguit escriure més d’un centenar de pàgines. Òstica! Una expedició de la Terra no hauria enviat tantes naus, va pensar. Sóc una personalitat important, va dir-se a n'ell mateix, sense escarafalls ni modèstia; però un seguici així és inexplicable, excessiu. L’únic ull de Víctor Solé va veure aterrar les naus i obrir-se les comportes silencioses dels artefactes. Unes dones altes i calbes, molt primes i vestides amb granotes de plàstic blanc, van baixar de les naus i avançaven cap a la casa quan l’escriptor va rebre dins del crani el primer missatge, una enrampada telepàtica. L’autor de “Xiquina electroquímica” va comprendre que aquella raça estranya d’amazones venien a buscar-lo perquè era l’únic humà que havia sobreviscut al gran cataclisme tòxic. Després, va saber que aquelles cosmonautes tan atractives volien convertir-lo en un esclau sexual, per engendrar una raça híbrida, resistent a qualsevol situació apocalíptica. Però una cosa va alegrar encara més l’escriptor. A la Terra ja no quedava ningú que pogués constatar lo seu fracàs com a escriptor.