Catarsi: un nou fanzine, i en català!

Que el món del relat de la ciència-ficció, la fantasia i el terror en català no és precisament un món perfecte ja ho sabem tots. Per això cal tindre en compte (i molt!) les noves iniciatives que s'engeguen al voltant de la seua difusió quan normalment les notícies acostumen a no ser gaire bones.

Així és que via la llista de correu de la SCCFF ens hem assabentat que un grup d'il·luminats (en el bon sentit de la paraula, ja que són de la societat de les Ter-Cat) s'han posat mans a l'obra i ja n'estan preparant una de bona, Catarsi, un fanzine en què es recolliran relats de ciència-ficció, de fantasia i terror en català (i que esperem veure per la xarxa quan haja sortit a la llum!).

Per als lletraferits ebrencs (i els de més enllà), us animem a enviar-hi els vostres textos, i us reproduïm el text de la convocatòria (que també podeu trobar al seu bloc):

Catarsi és el nom que els membres de les Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror) hem escollit per anomenar el nou fanzine que volem publicar periòdicament.

El fanzine preten omplir el buit que han deixat altres publicacions dins el panorama literari de gènere fantàstic en català. Catarsi serà doncs una publicació que inclourà entrevistes, notícies i sobretor relats.

A partir d'aquest moment queda oberta la recepció d'originals per ser inclosos al fanzine Catarsi. Han de ser relats d'unes 6.000 paraules com a màxim i que estiguin inscrits dins qualsevol gènere fantàstic (ciència-ficció, fantasia o terror). També s'acceptaran altres formats, com el còmic, el teatre etc...

La nostra voluntat és treure el primer número el proper Sant Jordi de manera que demanem a tot aquell escriptor veterà o novell que vulgui ser publicat i que cregui en la necessitat de promocionar aquests gèneres, tan oblidats dins la literatura catalana, que ens enviï els originals a la següent adreça:

catarsifanzine@gmail.com

Així mateix, tot aquell que desitgi rebre informació sobre actualitzacions i novetats tant en el bloc com en la publicació de números pot deixar el seu e-mail a l'esmentada adreça electrònica.

Novetats mutants: els orígens de Magneto


Si és cert que els dolents, al cinema, són moltes vegades més atractius que els bons, prepareu-vos per xalar amb la nova pel·lícula que s'està preparant sobre els orígens de Magneto. Just després de confirmar que Joe Johnston (Jumanji, Cariño he encogido a los niños) serà el director de la pel·lícula sobre el Capità Amèrica, que ha de ser el punt d'arrencada de la nova franquícia sobre Los vengadores, Marvel continua per feina, Així, ara ha donat nova informació sobre els diferents projectes sobre els orígens de la Patrulla X. Per tant, a més de l'spin-off sobre Lobezno, Marvel també ha confirmat que farà una preqüela sobre els orígens del dolent de la pel·lícula: Magneto.

La primera pel·lícula d'X-Men ja començava amb un pròleg memorable, que es remuntava a la Segona Guerra Mundial i amb Magneto quan encara era un xiquet, a punt d'entrar en un camp de concentració dels nazis. Era just en aquest moment quan descobria els seus poders... Doncs bé, l'encarregat de dirigir la pel·lícula serà David S. Goyer, responsable de Blade Trinity, i X-Men Origins: Magneto començarà just aquí. En aquest cas, la pel·lícula mostrarà com el jove Eric Lensherr va esdevenir Magneto, i què va passar-li perquè es convertís en un mutant dolent i en l'antítesi del professor Xavier. De fet, el guió també haurà de mostrar l'evolució dels dos, primer amics i després enemics, durant la seua joventut. De fet, sembla que Xavier serà un dels soldats de les forces aliades que participarà en l'alliberament dels camps de concentració, i a partir d'aquí començarà una relació d'amor i odi entre els dos personatges. La previsió és que la pel·lícula es podrà estrenar l'any 2010, però el més greu és que encara no se sap quins seran els actors que interpretaran Xavier i Magneto. Evidentment, no es podrà comptar gaire amb la participació de Ian McKellen i Patrick Stewart, massa vells per tornar a interpretar, en aquesta preqüela, els papers que van fer a la trilogia. Per interent ja circulen tot tipus d'especulacions sobre els actors escollits, però encara no hi ha res de cert.

Proposta de Halloween: '¿Quién puede matar a un niño?'

Tom i Evelyn són una parella de turistes -ella està embarassada-, que arriben a Almanzora, una població fictícia de la costa espanyola. És la típica parella de turistes britànics que busquen fugir del soroll i de l'estrés de la gran ciutat, i creuen que han trobat un lloc molt tranquil, ideal per passar la lluna de mel que han hagut d'ajornar. Amb tot, la idíl·lica Almanzora és en realitat un lloc massa turístic i bulliciós, i és per això que decideixen llogar una barca i marxar fins a una petita illa que Tom havia visitat quan era més jove. Quan arriben, descobreixen que la illa està únicament habitada per uns xiquets que, posseïts per una violència misteriosa, es rebel·len i ataquen els adults sense pietat...

Aquesta és la inquietant arrancada de la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?, sens dubte una de les joies del cinema de terror espanyol dels anys setanta. El responsable del film Island of the Damned o Death Is Child's Play [així es va titular la pel·lícula per a la seua distribució a l'estranger, segurament per aprofitar l'enorme tirada comercial que tenia la nissaga d'El pueblo de los malditos], és ni més ni menys que Narciso Ibáñez Serrador, que ja era molt conegut a Espanya pel mític programa de televisió Un, dos, tres... responda otra vez. De fet, ¿Quién puede matar a un niño? és del 1976, només quatre anys després que Chicho posés en marxa el seu popular concurs. Amb tot, Ibáñez Serrador ja portava una prolífica carrera a la televisió, on havia debutat l'any 1963 com a director i intèrpret del programa Muerte bajo el sol. I tres anys més tard, el 1966, va debutar al gènere de terror amb els seus episodis a la sèrie Historias para no dormir, en què va dirigir títols memorables com El cumpleaños, La bodega o El asfalto. De fet, després d'aquests èxits televisius, Chicho va dirigir el seu primer llargmetratge, La residencia (1969), un altre film de terror amb què va aconseguir un gran èxit comercial i de crítica.

¿Quién puede matar a un niño? té un guió del mateix Ibáñez Serrador (tot i que va signar amb el pseudònim de Luis Peñafiel, que ja havia utilitzat a Muerte bajo el sol). Chicho s'havia inspirat en una novel·la de Juan José Plans, un dels escriptors habituals del mitjà ràdio, titulada El juego de los niños. La base de l'argument és que fins i tot les ànimes més innocents poden amagar la maldat més absoluta. És inevitable pensar, per tant, en la novel·la El señor de las moscas, de William Golding, que també ha tingut diverses adaptacions cinematogràfiques, o també en la citada El pueblo de los malditos. En aquest cas, sembla que la rebel·lia dels xiquets no és perquè hagin estat posseïts per ents extraterrestres, sinó com a reacció al tractament que reben els infants per part dels adults, en diferents llocs del món. De fet, el pròleg de la pel·lícula és una successió d'imatges reals de xiquets que pateixen a les guerres, als camps d'extermini o al Tercer Món. Per tant, que els xiquets es rebel·lin contra els adults és qüestió de temps...

La pel·lícula té una música memorable de Waldo de los Ríos i una lluminosa fotografia de José Luis Alcaine, ideal per mostrar el clima càlid i asfixiant d'aquesta illa maleïda, amb unes cases de parets molt blanques que són tota una metàfora de la crueltat infantil. El protagonista masculí és Lewis Fiander, un actor que potser recordareu del film El retorno del doctor Phibes, un altre dels clàssics del gènere de terror de sèrie B. La noia és la rossa Prunella Ransome, amb un paper sublim, ja que és la que més patirà quan pense que potser també porta un monstre al seu interior. ¿Quién puede matar un niño? té escenes memorables, però en una nit com la d'avui, potser la que us impactarà més és la de la pinyata. Però no us dic més. Bona nit i bon Halloween...

Els marcians tornen a invadir la Terra!

Les principals ràdios d'Espanya participen avui en un projecte comú impulsat per l'Acadèmia de la Ràdio, i que consisteix en la representació de la versió de La guerra dels mons que Orson Wells va fer la nit del 30 d'octubre de 1938, i que va commocionar els Estats Units. Personalment, recordem una versió que fa uns anys va fer la cadena Ser, i que ens van posar durant una de les assignatures de ràdio quan féiem la carrera de Periodisme. Avui l'esdeveniment tindrà lloc al teatre Mira de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, i té el suport d'emissores com la Ser, la Cope, Onda Cero, Punto Radio o Ràdio Nacional de España. L'emissió a la cadena CBS de l'obra dramàtica del Mercury Theather que dirigia un Orson Welles amb només 23 anys compleix el seu 70è aniversari, i avui tindrà un merescut homenatge amb una emissió en diferents cadenes. Radio 3 emetrà la representació en directe, i la resta de cadenes l'oferiran més endavant o emetran només alguns minuts d'aquesta nova La guerra de los mundos.

Com alguns ja sabreu, Orson Welles va aconseguir fama internacional amb aquest experiment de teatre a la ràdio, que va demostrar el gran poder dels mitjans de comunicació en un moment en què la propaganda política feia els seus avenços més esgarrifosos en països com l'Alemanya nazi o la Rússia soviètica. En el cas dels Estats Units, encara commocionats per la crisi econòmica del 1929, Welles va fer creure que la invasió marciana era un fet real, ja que va adaptar el text original d'H.G. Wells com si fos un noticiari radiofònic que interrompia de forma sobtada l'emissió d'una vetllada musical. Les famílies van reunir-se espantades al costat dels aparells de ràdio esperant la fi del món, i també s'ha dit que fins i tot van haver suïcidis, tot i que el més probable és que les morts que van haver-hi fossin accidents causats pel pànic de la gent que fugia. Orson Welles va estar a punt d'anar a la presó, però el més important és que la polèmica va fer que captés l'interès de Hollywood i que la productora RKO el contractés l'any 1939 per fer la seua primera pel·lícula. Després de descartar una adaptació de la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, l'ambiciós i genial Orson Welles es va embarcar en la seua gran obra prima: Ciutadà Kane (1941), una pel·lícula en què Welles va tornar a parlar dels mitjans de comunicació.

La dramatització d'avui de La guerra dels mons també s'ha presentat com un homenatge de l'Acadèmia de la Ràdio a Orson Welles tot reconeixent l'amor del cineasta per Espanya. De fet, les cendres de Welles estan dipositades a la finca de la família del torero Antonio Ordóñez, amic personal de l'autor de Set de mal. Els personatges de la nova versió radiofònica de La guerra dels mons tindran les veus de professionals del mitjà tan prestigiosos com Luis del Olmo, Primitivo Rojas, Juan Ramón Lucas, Ángeles Afuera, José Manuel Alfageme, Charo Soria, Rafael Revert, Juan Manuel Gozalo, Toni Garrido, Mamen Asencio i Juanma Ortega. El director serà Gregorio Parra, i la dramatització tindrà la música en directe de set músics: Julio Cisneros (guitarra), Sergio González (teclat), Ramses Villabona (percussió), Alberto Rubén Lasarte (baix), Carlos Franco (bateria), Manuel Blanco (trompeta) i Edmundo José (trombó). L'emissió seguirà de forma escrupulosa el guió original. Com hem dit, Radio 3 l'emetrà en directe, entre les nou del vespre i les deu de la nit. També es podrà seguir a través del web de RTVE i, després de la seua emissió, l'àudio també podrà escoltar-se a través del sistema de Radio a la carta.

També podeu escoltar l'enregistrament original que va conduir Orson Welles, tot descarregant-vos l'arxiu del web del Mercury Theather.

La Legión del Espacio

A la xarxa podem trobar un bon grapat de tires còmiques, però n'hi ha una a la que tinc especial estima. Són La Legión del Espacio, una colla de soldats frikis que viuen unes aventures ben curioses, ja que totes estan relacionades amb algun tema de ciència-ficció (pel·lícules, literatura, còmics... tot s'hi val!).

Us recomano seguir-los de tant en tant, ja que acostumen a estar a la última de les darreres notícies i rumors que circulen, i tal i com el Gustau va dedicar un post a Ulisses, ells també han fet el mateix amb una tira!

El monstre de la Llacuna Negra

Molts anys abans dels monstres alienígenes de pel·lícules com Alien o Predator, la criatura més terrible del cinema va ser el monstre de la Llacuna Negra. La pel·lícula La mujer y el monstruo (Creature from the Black Lagoon), que Jack Arnold va dirigir l'any 1954, va establir i dignificar l'arquetip del nou monstre dels films de sèrie B de la ciència ficció dels anys 50. La història d'aquesta monster-movie comença quan uns científics descobreixen, a la capçalera de l'Amaçones, un jaciment amb les restes d'una estranya criatura prehistòrica, que confirmaria l'evolució de les espècies aquàtiques cap als animals terrestres. Si els científics aconsegueixen saber com va adaptar-se la criatura amfíbia al nou mitjà terrestre, podran utilitzar els coneixements per preparar l'adaptació dels humans a d'altres planetes, quan comenci la colonització de l'espai... És en aquest moment quan es forma una expedició científica que recorre la selva en un vaixell, i que suposa un pas endavant en la ciència ficció cinematogràfica, ja que els científics són els protagonistes de la pel·lícula, i no professors bojos o doctors amb conspiracions per dominar el món. Els protagonistes principals són Richard Carlson, que interpreta el doctor David Reed, i Julie Adams, una exsecretària reciclada a actriu (la seua última aparició coneguda és a la sèrie Perdidos), i que encarna la científica Kay Lawrence. Carlson ja havia treballat l'any anterior amb Arnold a la pel·lícula Vinieron del espacio (It came from outher space, 1953), un altre dels clàssics del gènere. L'actor donava la credibilitat que necessitava una història de ciència-ficció per garantir que fos un èxit entre el gran públic, i no només entre els espectadors adolescents. A més, el to expressament científic del guió també feia que fos més verossímil l'existència d'un monstre subaquàtic en el cor de la selva.

En aquest sentit, l'amenaça per als humans no ve de l'espai exterior, com en la gran majoria de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, sinó d'un dels llocs més recòndits i inexplorats del planeta Terra. Aquest és un element realment interessant, que enllaça La mujer y el monstruo amb la literatura d'autors com H.P. Lovecraft, i més encara tenint en compte el caràcter amfibi de la criatura. El disseny del monstre va ser molt laboriós, i en realitat està interpretat per dos actors (Ben Chapman i Ricou Browning), per poder filmar a la vegada les escenes d'estudi i les enregistrades en exteriors. Curiosament, les famoses escenes subaquàtiques van ser filmades en un dels estudis de la Universal, que amb La mujer y el monstruo volia reprendre la seua tradició de pel·lícules de terror. A més, per poder competir amb la gran acceptació que tenia la televisió, Creature from the Black Lagoon va ser filmada amb la tècnica 3D, que feia que la gent necessités unes ulleres especials per poder veure la pel·lícula als cinemes. Així, cal tenir en compte que la impressionant escena de Julie Adams nedant plàcidament a la llacuna amaçònica, mentre el monstre buceja de forma tant amenaçadora com captivadora a pocs metres de distància, estava pensada perquè el públic dels cines veigués un gran cub d'aigua suspès a la sala, amb un monstre que semblava que havia de sortir de la pantalla.

En qualsevol cas, un dels aspectes més recordats de la pel·lícula és el banyador blanc que lluïa l'actriu, i que per primer cop des de la implantació del codi moral a Hollywood (el famós codi Hays) ensenyava les cames senceres. Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre el simbolisme sexual de la capbussada-dansa entre la dona i el monstre, així com de la intenció del director de El increíble hombre menguante de revisitar el mite de la Bella i la Bèstia. D'alguna manera, el monstre de la Llacuna Negra també recorda l'altre monstre mític de la Universal, el creat pel doctor Frankenstein i interpretat per Boris Karloff, ja que tant l'amfibi com el monstre de Frankenstein simbolitzen els riscos del mal ús de la ciència i la solitud tràgica que pateixen els éssers que són diferents. Però personalment, el que més ens interessa és la gran tècnica narrativa que Arnold demostra al llarg de la pel·lícula i en especial a les escenes en què el monstre assetja la tripulació del vaixell, amb un desenvolupament de la intriga i sobretot de la música que després havia de servir Steven Spielberg per a la pel·lícula Tiburón. Per cert, sobre la música, una curiositat a tenir en compte és que un dels tres compositors que va escriure la banda sonora per a La mujer y el monstruo va ser Henry Mancini, que tot i la seua joventut ja s'havia especialitzat en la creació de música romàntica i lleugera, i que es va encarregar dels passatges més jovials. Per la seua banda, Hans J. Salter era un col·laborador habitual de Jack Arnold, que també va composar la música de El increíble hombre menguante i d'altres cintes de terror, com El hombre lobo de 1941. El tercer músic va ser Herman Stein, un veritable especialista en la composició de la  música dels crèdits dels films, i també col·laborador d'Arnold en pel·lícules com Tarántula, Vinieron del espacio o el mateix El increíble hombre menguante.

L'Odissea, del mite clàssic a l'espai



No deixem la mitologia grega, ja que si ahir parlàvem d'un projecte per fer una sèrie de televisió basada en les aventures de Jàson i els argonautes, ara ens toca fer-nos ressò d'una possible adaptació cinematogràfica de L'Odissea, l'obra immortal del poeta Homer. Així, a Hollywood fa uns dies que es comenta que Brad Pitt podria interpretar ara Ulisses, després d'haver encarnat l'Aquil·les de la pel·lícula Troya, inspirada en La I·líada, el poemà èpic considerat com la preqüela de L'Odissea. Tot sembla que la Warner podria ser la productora d'aquesta gran superproducció, en què Pitt seria dirigit pel veterà George Miller, el realitzador de la nissaga de Mad Max. En aquest sentit, L'Odissea explica les aventures i penúries d'Ulisses a la seua pàtria, després de la Guerra de Troia, en un viatge que va durar 20 anys. En aquest sentit, se'ns farà difícil veure Brad Pitt fent d'Ulisses, ja que a Troya va fer d'Aquil·les i el paper d'Ulisses a la pel·lícula de Wolfgang Petersen estav interpretat per l'actor anglès Sean Bean, més conegut pel seu paper de Boromir a la trilogia El señor de los Anillos.

Amb tot, el més estrany és que els productors estan estudiant l'opció de situar la història d'Ulisses al futur, a l'espai exterior, i no en l'època de les guerres entre grecs i troians. Un argument que inevitablement ens recorda Ulysses 31, la joia de l'anime dels anys vuitanta que van produir la japonesa Tokyo Movie Shinsha i la francesa DiC Entertainment. A la sèrie de dibuixos animats, que va tenir un total de 26 episodis i va estar dirigida per Nagahama Tadao, Ulisses comandava la nau espacial Odiseus, que després de matar el gran Cíclop aconsegueix rescatar un grup de xiquets presoners, entre els quals es trobava el seu fill Telèmac. Per això, el déu Posseidó el condemna a vagar per l'univers de l'Olimp, i congela la seua tripulació, que es manté en hivernació fins que Ulisses puga trobar el regne d'Hades, condició necessària perquè puga tornar a la Terra. De la mateixa manera, aquest és un argument que també recorda el tema de Galáctica, estrella de combate, que en realitat és una llarga odissea dels humans en el seu retorn a la Terra. En qualsevol cas, el projecte promet, fins i tot si finalment es decarta l'adaptació de L'Odissea al gènere de la ciència-ficció i s'opta per una versió clàssica d'aquest gran poema èpic.

Preparen una sèrie de televisió sobre 'Jàson i els argonautes'



La cadena NBC ha encarregat la preparació del pilot d'una sèrie inspirada en la pel·lícula Jasón y los argonautas, un dels clàssics del cinema fantàstic dels anys seixanta. Sens dubte és una gran notícia pels afeccionats a le sèries que també som adeptes del gènere fantàstic, que afortunadament travessa un moment excepcional a la televisió. La cadena NBC va estrenar divendres la seua versió televisiva de Robinson Crusoe, i ara ha comprat un guió dels germans Josh i Jonas Pate, escriptors de diversos espidosi de sèries com La mujer biónica, Moonlight i Surface. L'argument de la sèrie seguirà les conegudes aventures de Jàson, l'heroi de la mitologia grega que va iniciar una expedició per trobar el velló d'or. El viatge va sorgir perquè Pèlies va tancar a la presó Èson, rei de Tebes, i es va proclamar monarca. Èson tenia un fill, Jàson, i Pèlies li va dir que si li portava el velló d'or (una missió suïcida) seria proclamat rei. Però Jàson va emprendre l'aventura en el vaixell Argos, construït a Tessàlia amb l'ajuda de la deessa Atena, i acompanyat pels argonautes. El velló es trobava a la Còlquidia, custodiat per un drac, la Hydra de set caps. Jàson, acompanyat d'un grup d'uns cinquanta herois grecs (Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèrcules, Teseu, Laertes, Atalanta -la única dona de l'expedició, famosa corredora i arquera-, Meleagre...) va organitzar una expedició en què van viure tot tipus d'aventures. En aquest sentit, l'episodi més popular, sobretot gràcies a la pel·lícula que va dirigir Don Chaffey l'any 1963 amb unsmagnífics efectes especials del mestre Ray Harryhausen, és la batalla dels argunautes amb els set esquelets. Però també és impressionant la lluita dels argonautes contra Talos, el gegant de bronze, així com la batalla contra la Hydra.


En aquest sentit, sembla que la sèrie de l'NBC buscarà un enfocament tècnic a l'estil de la pel·lícula 300, o de Sanctuary, la sèrie del canal Sci Fi que està revolucionant el gènere televisiu pel fet d'estar filmada davant de pantalles verdes, amb fons generats per ordinador. La veritat és que el projecte té bona pinta, però també és cert que no esperem res de profit dels germans Pate, tenint en compte que les sèries La mujer biónica i sobretot Surface tenien uns guions més aviat fluixots. D'altra banda, gran part de l'èxit de la sèrie dependrà del repartiment d'actors i actrius que contractin per les noves aventures de Jàson. A la pel·lícula, Todd Armstrong estava incommensurable, i la sensual Nancy Kovack també va ser una Medea sensacional. En aquest sentit, estaria bé que la nova versió de Jàson i els argonautes es plantegés com una sèrie per al públic adult, i no com una proposta juvenil, a l'estil de la minisèrie que la productora Hallmark va produir l'any 2000 amb l'actor Jason London (germà bessó de Jeremy London, el protagonista de Mallrats de Kevin Stmith) interpretant el capità dels argonautes.


Resolució del concurs de relats breus de ciència-ficció

Després d’infinites deliberacions cibernètiques, reunit el jurat del concurs de relats breus de ciencia-ficció Hespèria, es decideix que el Guanyador de Corona d’Heli Sòlid és el relat següent

«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» De JM Tibau.

I, alhora, s’atorga un Accèssit de Neutrons per la Qualitat Literària a l’obra

«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.» De l’Aina.


El jurat ha decidit premiar el primer perquè la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris (com llepar un gelat), és molt captivadora, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. Finalment, també ens ha captivat el fet que aparega aquesta expressió de «fa malbé circuits d’importància decisiva», ja que té unes ressonàncies caldersianes.
A més a més, s’ha decidit atorgar un accèssit a la segona obra perquè ens sembla molt encertada, ja que sense dir gaire diu molt (objectiu evident de fer un concurs Twit) i, d’altra banda, sense caure en terminologia ni en conceptes tòpics, subtilment es classifica dintre de la ciència-ficció.

Tots dos guanyadors rebran un lot de llibres properament, entre els quals es troben un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC.

Finalment, volem fer palesa la qualitat de totes les obres presentades al concurs, causa que ens hagen complicat la definitiva resolució final, i agrair a tots els participants l’atreviment d’haver-s’hi presentat. Per a ells este llibre, ja que sense tots ells esta iniciativa hauria estat impossible d’aconseguir.

Moltes gràcies a tots,

La cúpula de més enllà de la Cúpula del Tro



Podeu descarregar-vos el llibre amb els relats aquí. I si voleu també podeu posar una finestra amb el llibre al vostre bloc tot copiant este codi.

Avís del concurs de relats breus

Benvolguts navegants i participants al concurs:

Per causes al·lienígenes a les nostres voluptats us comunicarem el resultat del concurs el propvinent dilluns. Uns daleks han provocat interferències en les nostres comunicacions internes i han endarrerit la resolució final.

Agraïm la vostra infinita paciència, i aprofitem este comunicat per donar-vos les gràcies per la magnífica participació que s'ha enregistrat. Mentrestant podeu llegir els textos presentats aquí.

La cúpula que viu més enllà de la Cúpula del Tro.

Cicle de cinema fantàstic a TV3

Amb motiu de la celebració de Sitges 2008, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, aquesta mateixa nit TV3 enceta un cicle de pel·lícules de ciència ficció i terror, que emetrà tots els dies de matinada. De fet, TV3 és un dels patrocinadors oficials del festival. La pel·lícula d'avui (a les 00.25 hores) és la francesa Vidocq, dirigida l'any 2001 per Pitof. La història se situa al París de l'any 1830, en què Vidocq (Gérard Depardieu), un expresidiari que s'ha convertit en el detectiu més famós de la seua època, desapareix mentre lluita contra el malvat Alquimista, un assassí que perseguia de feia mesos. La desaparició de Vidocq commociona els parisencs, que el tenien per un heroi, mentre un periodista i l'amant del detectiu miren de trobar les respostes a l'enigma. A més, Vidocq s'ha programat després d'una de les últimes grans produccions del gènere de ciència ficció, El dia de demà (Roland Emmerich, 2004).
El cicle de cinema fantàstic continuarà dilluns amb la pel·lícula Gattaca, que Andrew Niccol va dirigir l'any 1997 tot posant al damunt de la taula la preocupació social que hi havia a finals dels anys noranta pels avenços científics en el camp de la manipulació genètica. La pel·lícula, que començarà a les 00.10 hores,  està protagonitzada per Ethan Hawke i Uma Thurman, i explica la història futurista d'una societat que ha arribat a una recerca obsessiva de la perfecció, en què els éssers humans són dissenyats genèticament. A la mateixa hora, però dimarts a la nit, TV3 recuperarà la pel·lícula Starman, el film de John Carpenter del 1984 que explica l'arribada a la Terra d'un extraterrestre amb l'aspecte de Jeff Bridges. Dimecres, a les 00.50 hores, serà el torn de Línia Mortal (Joel Schumacher, 1990),  amb Kiefer Sutherland, Julia Roberts i Kevin Bacon protagonitzant un grup d'estudiants de medicina que decideixen fer experiment tan fascinant com perillós: aturar durant alguns minuts les funcions cardíaques per descobrir què passa en el més enllà. L'endemà dijous a les 00.45 hores s'emetrà Donnie Darko (2001), una pel·lícula de Richard Kelly amb Jake Gyllenhaal. A la pel·lícula, Donnie Darko és un estudiant adolescent amb fama de pertorbat mental per les visions que afirma tenir. Per exemple, es troba un conill gegant que li anuncia que el món s'acabarà al cap d'un mes i que s'apodera de la ment del noi, tot obligant-lo a fer tot tipus de malifetes.
Finalment, divendres que ve, 10 d'octubre, TV3 també proposa un programa doble, amb Premonition (Mennan Yapo, 2007)  i el muntatge final de Blade Runner, la pel·lícula immortal de Ridley Scott. A Blande Runner, que se situa l'any 2019 a la ciutat de Los Angeles, Deckard és un policia interpretat per Harrison Ford que té llicència per matar. La seua missió és perseguir i exterminar quatre replicants humanoides (dos homes i dues dones) que s'han escapat d'un taller còsmic i s'han infiltrat a la ciutat. Són uns robots intel·ligents exactes als éssers humans, excepte que no tenen afectivitat ni memòria. La nova versió de Blade Runner és, segons el seu director, el muntatge del director definitiu de la pel·lícula. Des de l'any 2000, Scott va estar treballant, gràcies a les noves tecnologies, en la restauració, remasterització i ampliació del film, en què s'inclouen escenes inèdites que l'any 1982 es van haver de suprimir per falta de pressupost. La nova versió de Blade Runner va estrenar-se l'any pasat, per commemorar el 25è aniversari de la pel·lícula.

'Plutón BRB Nero' arriba a La 2

Ahir a la nit va estrenar-se a La 2 de TVE el primer episodi de la sèrie Plutón BRB Nero. El nou projecte del director Álex de la Iglesia ha fet vessar rius de tinta (com es diuen, els rius de tinta a les pantalles dels ordinadors?), i la veritat és que l'expectativa era molt alta. El gran valor de Pluton BRB Nero és que és una proposta diferent i absolutament innovadora dintre del que era fins ara la ficció espanyola. No és cert, com se'ns ha venut en altres llocs, que es tracte de la primera sèrie de ciència ficció espanyola, ja que els que fan aquesta afirmació no han volgut tenir en compte l'espai infantil Los mundos de Yupi. En qualsevol cas, la nova sèrie d'Álex de la Iglesia no beu de la sèrie que va substituir el Barrio Sésamo i l'entranyable Espinete, sinó de la mateixa Acción Mutante i de la britànica El Nan Roig. Però el millor són els referències als clàssics de la ciència-ficció (Alien, Cuando el destino nos alcance -Soylent Green-, Desafío total o Star Trek) i les al·lusions més o menys frikis, com el fet que la nau Plutón BRB Nero porti al casc una enganxina del refresc Mirinda (recordeu que un dels curtmetratges d'Álex de la Iglesia es titulava, precisament, Mirindas asesinas). Potser el guió del capítol pilot va ser una mica fluix en alguns aspectes: no ens ha agradat la veu en off del principi, que intentava fer gràcia a la força, amb frases presumptament ingenioses, ni tampoc les excessives videoconferències del capità Valladares amb la seua dona.
Plutón BRB Nero és molt millor en aquells moments i en aquells diàlegs d'aparença improvisada i més frescos, en què es nota la mà de De la Iglesia. Evidentment, ajuda molt el fet de tenir actors com Carlos Areces (l'habitual de Muchachada Nui fa aquí de l'oficial Querejeta) o Enrique Villén, impressionant en el seu esgarrifós paper de l'extraterrestre Roswell. No ens acaba de fer el pes l'encarregat d'interpretar el capità Valladares, l'actor Antonio Gil, que en alguns moments sembla un sucedani de Javier Manquiña. Però sí ens han agradat força els androides Lorna (Carolina Bang) i Wollensky (Manuel Tallafe), així com Hoffman (genial, com gairebé sempre, Enrique Martínez) i l'actor que interpreta el president Maculay Culkin III (desconegut Mariano Venancio, tota una sorpresa). Per tant, esperem que l'episodi pilot haja posat les bases per desenvolupar una veritable sèrie de culte, ja que té molts dels ingredients per aconseguir-ho. Per començar, ahir el primer capítol va aconseguir una audiència que va superar la mitjana de La 2, amb un 5,8% de quota de pantalla i un total de 844.000 espectadors, cosa que no està gens malament si tenim en compte que Plutón BRB Nero no va anar al prime time, sinó a partir de les 23.30 hores, després de Perdidos.
Si voleu saber més coses de la sèrie, podeu visitar la web oficial al lloc de RTVE, on ja es pot veure el primer episodi, però sobretot el bloc oficial de Plutón BRB Nero que ha preparat Álex de la Iglesia.

Revisem 'Encontres a la tercera fase'

Encontres a la tercera fase (1977) va ser la confirmació definitiva del talent d'Steven Spielberg després de El diablo sobre ruedas (Duel, 1971) i Tiburón (1975), fins al punt que va ser per Close Encounters que va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a millor director. Però sobretot, suposa l'aportació més notable d'Spielberg al gènere de ciència-ficció, que va innovar totalment tot presentant els alienígenes com a éssers amistosos. Fins aquell moment, els extraterrestres de les pel·lícules havien estat personatges hostils, caracteritzats per un comportament agressiu i violent contra els humans, com a conseqüència de la paranoia col·lectiva que impregnava la societat nord-americana durant la Guerra Freda, i que evidentment també va arribar a Hollywood. Fins i tot l'alienígena d'Ultimátum a la Tierra (1951), de Robert Wise, que inicialment es presenta com un ésser amistós, recorre a la violència quan els humans no obeeixen el seu ultimàtum per acabar amb les guerres. Però a Encontres a la tercera fase els alienígenes no són hostils, sinó que porten un missatge de pau i d'amistat intergalàctica que més endavant Spielberg aprofundiria en la seua pel·lícula més exitosa, E.T., el extraterrestre.



De fet, el principal tema de Encontres a la tercera fase és que, efectivament, hi ha alguna cosa allà fora, i que no només és possible contactar amb els extraterrestres, sinó també interactuar amb ells. El més curiós és que, paradoxalment, una de les persones contactades és Rory Neary (Richard Dreyfuss), un operari senzill que té molts problemes de comunicació a casa seua. Una nit, Roy presencia uns misteriosos objectes voladors al cel, prop de casa seua. A més, obsessionat per entendre què li està passant, el personatge interpretat per Dreyfuss comença a distanciar-se encara més de la seua dona Ronnie (Teri Garr) i de la realitat que l'envolta. Roy només troba la comprensió que necessita en Jillian Guiler (Melinda Dillon), que també va tenir un episodi nocturn quan unes llums misterioses van endur-se el seu fill. La cosa encara es complica més quan Roy queda desconcertat per l'obstruccionisme del govern nord-americà i pel que sembla una conspiració (el país encara no s'havia recuperat després del xoc per l'escàndol del Watergate), en el que és un precedent clar del personatge de Mulder i la seua lluita a la sèrie Expediente X. Al mateix temps, un grup de científics internacionals, sota la direcció de Claude Lacombe (inoblidable François Truffaut), comença a investigar també els avistaments d'OVNIs i la seua possible relació amb tota una sèrie d'esdeveniments en diferents punts del planeta.
Spielberg va rebre assessorament d'experts en el fenomen OVNI i va estudiar tot tipus d'avistaments i d'abduccions, i gràcies a Encontres a la tercera fase va popularitzar la tipologia d'extraterrestres coneguts com a grisos, també vinculats als fets de Rosewell, que després també veuríem a Expediente X. El que fa la pel·lícula és explicar com afecta el contacte amb els extraterrestres a tres personatges molt diferents (un operari d'una companyia elèctrica, una mare amb un fill abduït i un científic apassionat pel tema), i per tant com un fet extraordinari pot alterar la normalitat quotidiana. Així, són tan memorables les escenes més familiars i intimistes, pròpies del cinema d'Spielberg, com el moment en què Roy intenta fer a casa una escultura amb la misteriosa muntanya que veu a les seues visions, com l'arribada de la Nau Mare, tota envoltada de llums i amb espectaculars efectes especials. La primera vegada que vam veure la Nau obrint-se i deixant sortir totes les persones desaparegudes i abduïdes durant més de 40 anys, no vam poder evitar emocionar-nos. De la mateixa manera, cal destacar la sensacional banda sonora de John Williams, amb la coneguda melodia de cinc notes que els humans van utilitzar per comunicar-se amb els extraterrestres. Encontres a la tercera fase és una pel·lícula que ha envellit molt bé, i no únicament per l'alta qualitat dels seus efectes especials, sinó perquè Spielberg va revestir la pel·lícula amb una pàtina de classicisme, i no ha perdut gens ni mica el seu poder d'atracció.

Revisem 'La máscara de Fu Manchú'

La máscara de Fu Manchú encara està considerada, avui en dia, com la millor pel·lícula sobre aquest personatge de les que van fer-se a la dècada dels anys 30, potser per no ofendre els seguidors del Fu Manchú interpretat per Christopher Lee. En aquesta pel·lícula, dirigida per Charles Brabin l'any 1932, el malèfic doctor oriental està encarnat pel gran Boris Karloff, un any després d'aconseguir la fama absoluta amb la seua recreació del monstre de Frankenstein, a la pel·lícula de James Whale, i el mateix any en què va repetir triomf amb La mòmia de Karl Freund. La història de La máscara de Fu Manchú comença quan els serveis secrets britànics descobreixen que el doctor Fu Manchú està obsessionat per localitzar la tomba de Gengis Khan, amb l'objectiu d'aconseguir una màscara i una espasa que li han de permetre unificar tots els pobles i nacions d'Àsia, per aixecar-los en contra del domini colonial. Fu Manchú, personatge que va nàixer a partir de la ploma de l'escriptor Sax Rohmer, és un dels dolents més terrorífics de la història del cinema, ja que el doctor xinès posa tot el seu talent i intel·ligència en fer el Mal i exterminar la raça blanca, perquè odia la civilització occidental. Fu Manchú és el mal absolult, sense matisos, i tant aquest personatge com el rei Ming de Flash Gordon van ser utilitzats per la propaganda de Hollywood per fomentar la por al perill groc, a les portes de la Segona Guerra Mundial.
La máscara de Fu Manchú havia de ser la segona pel·lícula de Charles Vidor, però el director va ser acomiadat i subtituït per Brabin. Abans havien arribat a les pantalles dues produccions britàniques, The mistery of Fu Manchu (1923) i The Further Misteries of Fu Manchu (1924), protagonitzades per l'eficaç Harry Agar Lyons, que més endavant va cedir el paper a Warner Oland, quan la Paramount va produir The Misterious Dr. Fu Manchu (1929). Després van arribar La expiación de Fu-Manchú (1930) y La hija del Dragón (1931), també protagonitzades per Oland, però no va ser fins a La máscara de Fu Manchú que el personatge creat per Rohmer va consagrar-se al cinema. La realitat és que és una pel·lícula curta (68 minuts) i molt irregular, en què únicament sobresurten la interpretació de Karloff (tot i que alguns també l'han titllat de ridícula) i la presència de Myrna Loy caracteritzada com a xinesa, ja que encarna la també dolentíssima filla de Fu Manchú. La pel·lícula acumula alguns dels defectes de les primeres cintes sonores, com els diàlegs excessius i alguna situació absurda, sobretot aquelles en les que els personatges anglesos són els protagonistes. Des del punt de vista narratiu, hi ha plànols massa llargs i es troben a faltar alguns primers plànols, per reconèixer més ràpidament els personatges. Però les escenes al castell de Fu Manchú tenen un aire màgic i reflecteixen perfectament les ànsies pan-orientals del xinès, ja que en la decoració del palau s'hi troben mostres de les cultures hindú, àrab, japonesa... També són memorables les escenes en què Fu Manchú practica les seues cèlebres i sàdiques tortures al seus presoners, per aconseguir la màscara i la cimitarra de Gengis Khan. D'alguna manera, aquests són els millors i més terrorífics moments de la pel·lícula. La máscara de Fu Manchú és una preciosa mostra del cinema de terror i de ciència-ficció més primitiu, que cal veure obligatòriament si esteu interessant en l'arqueologia d'aquest gènere.

Tot seguit podeu veure un dels millors fragments de la pel·lícula...

El primer record de TV3: 'Taràntula'

Avui que encara s'està celebrant el 25è aniversari de TV3 i que la cadena ens demana quin és el nostre primer record de la Televisió de Catalunya, he recordat que la primera imatge que vaig sintonitzar i ha quedat congelada al meu cervell és la pel·lícula Taràntula, que Jack Arnold havia dirigit l'any 1955. Com també explicava l'altre dia Manel Zaera, en realitat el primer record que temim de TV3 és el fet de no poder sintonitzar-la. Tot i que la primera emissió en proves va fer-se el 10 de setembre del 1983, amb la mítica i recordada presentació de l'actor Joan Pera, l'emissió regular no va començar fins mesos després, i a les Terres de l'Ebre encara vam haver d'esperar uns anys, fins que el repetidor de Caro va començar a difondre el senyal de TV3. Fins que vaig tenir set o vuit anys, a la televisió que teníem a casa només s'agafaven la Primera i la Segunda de TVE (ara La 1 i La 2). Quan vam saber que ja podíem rebre TV3, cada dia li preguntava a mon pare que quan em sintonitzaria TV3, fins que va arribar el dia en què havien anunciat l'emissió de la pel·lícula Taràntula. Tots els meus amics havien dit que la mirarien, i jo no podia deixar passar aquell dia sense que la tele de casa sintonitzés La Nostra. Encara recordo la il·lusió que em va produir veure les primeres imatges de TV3, mentre el meu pare girava la rodeta de la caixa de sintonies (sí, les teles d'abans anaven així, era tot manual), i sobretot l'impacte que vaig tenir quan, ja mirant la pel·lícula, vaig veure una taràntula gegant caminant per una carretera. Les escenes de Taràntula no m'abandonaran mai, i cada vegada que reviso la pel·lícula encara la valoro més, tot i que és una obra secundària dintre de la filmografia del director. Jack Arnold, com recordareu, és l'autor d'altres obres mestres del cinema de ciència-ficció dels anys 50, com El increíble hombre menguante, pel·lícula que també va marcar la meua infantesa, o La mujer y el monstruo, de la qual vaig manllevar una imatge promocional per al meu perfil de Blogger.
Si no heu vist mai Taràntula, tot seguit teniu el tràiler original...

Guanyadora joc literari «Tens un racó dalt del món»

Hespèria ha participat als jocs literaris del mes d'agost del bloc Tens un racó dalt del món gràcies a que el JM Tibau ha integrat el concurs de relats breus en un dels concursos.

I fa uns dies que se'n sap la guanyadora, la Clara Mauri, que s'emporta, entre altres llibres, un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC. Des d'aquí volem felicitar-la i alhora volem animar-vos a participar al concurs, que encara hi sou a temps!

Podeu llegir algunes de les propostes enviades al concurs aquí o aquí, i si les voleu llegir totes només cal que entreu aquí.

Podcasts de terror i ciència-ficció

Els que seguiu els Podcasts d'Asteroides ja n'esteu al cas. Però els hesperidians nats pot ser que no, i d'aquí ve el post. Un podcast, per a qui no n'estiga al cas, i resumint-ho molt, és una espècie de bloc (i per tant té un canal de subscripció), però en lloc de lletres es fa amb àudio. I és que els recursos tecnològics que tenim al nostre abast són immensos, i cal intentar traure'n el màxim profit!

Tot seguit vos presento tres podcasts que he fet de terror i de ciencia-ficció. El primer és de Arthur C. Clarke, és un fragment de 2001: Odissea en l'espai, i la música és el Danubi Blau.




El segon és un poema de HP Lovecraft, i la música és de Brunette Models.




I el tercer és un poema del Mestre Accídia, amb música de JT Bruce.




Alhora, vos recomano tres podcasts del tema. No són en català, que no n'he trobat cap, així que si algú en sap d'algun, que ho apunte! El primer, que es troba parat, és el podcast del Sitio de Ciencia-ficción, en què s'hi comenten llibres. El segon és Fuera de órbita, per als fans de la Guerra de les Galàxies. I el tercer és The Leviathan Chronicles, en anglès (i per tant no rasco bola de què hi diuen), ambientat en les profunditats marines, i amb una magnífica presentació gràfica. Que aprofitin!

Revisem 'El tiempo en sus manos'

El tiempo en sus manos és una pel·lícula de 1960, una de les poques superproduccions de ciència ficció d'una època en què la sèrie B d'aquest gènere vivia una autèntica edat d'or. El responsable de portar la novel·la d'H.G. Wells a la gran pantalla va ser George Pal, que pocs anys abans ja havia produït altres dues pel·lícules mítiques del gènere, Cuando los mundos chocan (1951), dirigida per Rudolph Maté, i la versió de La guerra de los mundos (1953) dirigida pel seu col·laborador, Byron Haskin. Com en la majoria de pel·lícules de ciència-ficció d'aquells anys, el tema d'El tiempo en sus manos és la por silenciosa per la Guerra Freda, però també hi ha una possible segona lectura per l'esclat de les noves revolucions socials i el final del colonialisme. El risc d'una guerra nuclear era real i aquest risc es troba ben present a la trama de la pel·lícula de Pal. Aquí l'amenaça ja no provenia dels marcians ni dels plats voladors d'un altre món, sinó de la incapacitat dels propis humans de conviure en pau. A El tiempo en sus manos, un científic anglès aprofita el sopar de la nit de Reis amb uns amics per explicar-los el que ha fet durant els últims cinc dies, ja que l'última vegada que es van veure va ser la nit del 31 de desembre del 1899. En realitat, George Wells (interpretat per Rod Taylor, tres anys abans de protagonitzar Los Pájaros d'Alfred Hitchcock) ha estat viatjant en el temps, fins a diferents moments del futur, a bord d'una cadira mecànica que permet traspassar "la presó" de la quarta dimensió.
Aquesta és una pel·lícula pacifista perquè la guerra impregna cadascun dels viatges que fa el protagonista, sense moure's del seu barri de Londres. Primer, arriba a l'any 1917 i descobreix que la Gran Bretanya està en guerra amb Alemanya des del 1914; després, pateix els bombardejos alemanys de Londres del 1940, i finalment arriba al 1966, tot assistint a la destrucció atòmica de Londres. Fugint de la guerra i de la catàstrofe natural que desencadena la guerra nuclear, Wells arribarà fins a l'any 802701, on la Terra sembla que ja s'ha recuperat de l'estupidesa humana. En aquest futur tan llunyà, descobreix que els humans han guanyat en bellesa i que no envelleixen mai, però que viuen despreocupats, gairebé sense emocions ni curiositat per res, i completament ignorants del seu passat, ja que tenen els aliments sense haver de fer cap esforç. En realitat, aquesta civilització són els eloi, una de les dues races en què s'ha dividit la humanitat. A l'altra banda, hi ha els morlocks, una raça pàlida i deforme, que viuen al subsòl treballant amb màquines per procurar aliments als eloi, ja que en realitat són el seu ramat: els morlocks practiquen el canibal·lisme! Wells, que simpatitza amb la simpàtica i bonica Weena, una de les eloi, decideix alliberar aquesta raça ingènua i de pas recuperar la seua màquina del temps, que ha caigut a mans dels morlocks.
De fet, més enllà dels avançats efectes especials que va utilitzar El tiempo en sus manos, el més interessant de la pel·lícula és la interpretació política de la història, clarament antibel·licista però a la vegada a favor de l'alliberament dels pobles oprimits. La guerra, per tant, forma part de la condició humana, i per tant el missatge final no és gaire optimista, ja que la intervenció de Wells en favor dels eloi també provoca que aquesta civilització futura utilitze la violència per aconseguir la llibertat. Superats avui tant el missatge com els efectes visuals de la pel·lícula, El tiempo en sus manos continua sent una petita obra mestra, amb una ciència ficció plena de romanticisme i una interpretació poderosa de Rod Taylor, que interpreta el perfecte heroi victorià. Potser l'únic personatge secundari destacable és Alan Young, que interpreta un doble paper en diferents èpoques: el de David Filby, millor amic del protagonista, i el del seu fill James, amb qui es troba en els seus viatges als anys 1917 i 1966. També cal destacar la participació del maniquí de l'aparador de la botiga de moda que hi ha davant de la casa de Wells, i que va canviant de roba vertiginosament, quan el protagonista es troba viatjant pel temps amb la seua cadira mecànica.

Terry Pratchett contraataca als quioscos

Amb el setembre no només torna el col·legi, sinó els col·leccionables per fascicles als quioscos. Una de les novetats avançades d'aquest setembre, ja que encara som a finals d'agost, és una col·lecció que ens permetrà complir amb un deute pendent. L'editorial Altaya acaba de posar a la venda als quioscos una col·lecció de llibres del britànic Terry Pratchett, un dels escriptors més famosos de fantasia del panorama actual. El llibre encarregat d'obrir la col·lecció és El color de la Magia, la primera novel·la de Pratchett (publicada l'any 1983, com a paròdia de Dungeons and Dragons) i també la que ens presenta l'anomenat Mundodisco (en català, Discmón), un univers pla en forma de pizza, sostingut per quatre elefants que s'aguanten sobre l'esquena d'una tortuga gegant que va nedant per l'espai. En aquest univers estrany conviuen personatges peculiars com Rincewind, que és un bruixot renegat i poc hàbil; Dosflores, el primer turista de Mundodisco; la Mort i tot un seguit de mags, lladres i assassins que ens prometen les aventures més boges i absurdes. De fet, l'univers creat per Terry Pratchett té fama de ser irreverent i ple de disbarats, ja que els bruixots són egoistes i maldestres, i els dracs només existeixen si algú creu en ells. A més, la Mort està cansada del seu treball i se'n va de vacances, mentre els herois són covards, els objectes cometen robatoris i els gnoms són bruts i desagradables. Per no parlar dels elfs, que són mentiders i traïdors; o de les bruixes, conegudes perquè es neguen a pagar els seus impostos...
Pratchett, que va nàixer l'any 1948 (i encara no s'ha mort), va començar treballant com a periodista als 17 anys, i va veure el seu primer cadàver només tres hores després. Després de treballar fent tot tipus de feina com a periodista de comarques, va acabar fent de cap de premsa de quatre centrals nuclears, una experiència de la qual també hauria escrit un llibre "si hi hagués algú disposat a creure's" les seues vivències. Per això va decidir fer literatura fantàstica, amb unes novel·les que han enganxat els seus milions de lectors amb un sentit de l'humor intel·ligent i una visió particular i irònica de la fantasia. De fet, va ser l'autor més llegit al Regne Unit fins a l'arribada de J.K. Rowling i els seus llibres de Harry Potter. La col·lecció de Pratchett arriba als quioscos amb el primer volum, El color de la Magia, per només 2,99 euros, i amb una segona entrega que formen els llibres Rechicero y Brujerías, per 7,99 euros més. Podeu veure la resta d'entregues de la col·lecció El sorprendente mundo de Terry Pratchett clicant aquí.

Déus cosmonautes

Acabo de llegir un excel·lent article que parla dels déus cosmonautes a la ciència-ficció, escrit per Mario Moreno. Vos en recomano la lectura, perquè fa un recorregut històric (i no només literari, sinó que busca les seues rels en àmbits més aviat esotèrics) a la idea de que els déus de la ciència-ficció puguen pervindre de les estrelles, i ho enceta amb una cita del mateix Gènesi (capítol 6, versicle 4)!

Així, doncs, fa un repàs a diferents pel·lícules (com ara 2001: Una odissea a l’espai) i les seues relacions amb investigadors com Erich von Däniken. Però el que m’ha cridat l’atenció de l’article és quan aprofundix en el tema i troba el moment de la gènesi literària dels déus cosmonautes: en l’obra de HP Lovecraft (qui s’havia inspirat, al seu torn, en les teories d’Helena Petrovna Blavatsky i de Charles Fort).

I tot això mentre encara em bullen a la testa els articles (este, este i este) que van aparèixer a Babèlia sobre la ciència-ficció i l’època de vaques flaques que passen a les Espanyes. En el titulat La era de las mutaciones, em pareix entendre que el seu autor es plany que actualment la ciència-ficció pura ja no està de moda, i que els autors actuals tendeixen a barrejar estils i gèneres per una aparent sequera en els temes purs… i jo em pregunto a on està el problema: el que realment hauria de comptar és que sien bons llibres, no?

A veure si al final hauríem de cremar al Mestre per haver conjurat la por de les estrelles amb el seu terror còsmic, que fa ferum d’hibrització…






'Fundació', del llibre al cinema?

Les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les d'Isaac Asimov s'han fet amb més o menys fortuna, però una notícia així no ens pot deixar indiferents. Ja feia temps que es parlava de portar al cine la nissaga Fundació, però ara sembla que l'estudi Unique Feature, empresa nascuda després de la fusió de New Line i Warner Bros., està treballant en l'adptació del primer llibre de la sèrie, amb l'objectiu de fer dues parts més si la pel·lícula té èxit comercial. De fet, Fundació és només el primer llibre d'una de les nissagues més interessants i complexes de la ciència-ficció, també coneguda com a cicle de Tràntor. Com recordareu els que heu llegit aquest llibre imprescindible, la història creada per Asimov ens portava fins a un futur molt llunyà, en què els humans hem colonitzat tot el Sistema Solar. Fundació comença a Tràntor, la seu de l'Imperi Galàctic, amb la història de Hari Seldon, un matemàtic que ha creat la psicohistòria, una nova ciència que permet predir el comportament de les persones d'una forma estadística, i d'aquesta manera avançar-se al futur. Aquest és el punt de partida d'una nissaga molt complexa i molt extensa, amb molts personatges que van protagonitzant diferents trames secundàries, al llarg del temps i de l'espai. En realitat, la nissaga de la Fundació és una sèrie d'almenys 16 novel·les i reculls de relats de ciència-ficció, que Isaac Asimov va escriure entre els anys 1942 i 1957, i entre 1982 i 1992, any de la mort de l'autor. De fet, el primer llibre és en realitat un recull de cinc relats que van ser publicats per primera vegada, de forma conjunta, l'any 1951. El díficil projecte de portar Fundació a la gran pantalla és la primera iniciativa de Bob Shaye i Michael Lynne, fundadors de l'estudi Unique Feature després de la desaparició de New Line.

Crítica de la pel·lícula 'El caballero oscuro'

Encara no hem acabat de pair l'allau de pensaments i sensacions que ens van envair després d'acabar de veure El caballero oscuro, però no voldríem que passessin més dies sense fer una crítica de la segona pel·lícula que Christopher Nolan ha dirigit sobre Batman. Si la seua primera incursió al personatge, Batman Begins, era la millor adaptació que fins ara s'havia fet per a la gran pantalla, superant fins i tot les dues pel·lícules de Tim Burton, ara Nolan s'ha superat a ell mateix i amb El caballero oscuro ha fet una obra mestra. L'expectació creada era molt gran, després de mesos d'una intensa campanya viral amb pòsters, tràilers i imatges filtrades a través d'internet, però el director britànic no ens ha decebut. El caballero oscuro és la continuació de Batman Begins, en què continuen Christian Bale (Bruce Wayne-Batman), Michael Caine (Alfred), Gary Oldman (Gordon) i Morgan Freeman (Lucius Fox) en els papers principals, però en què no repeteix Katie Holmes (la dona de Tom Cruise) en el paper de Rachel Dawes, ara amb la cara de Maggie Gyllenhaal. Aquesta actriu és germana de Jake Gyllenhaal, l'actor que a la pel·lícula Brokeback Mountain va compartir protagonisme amb el malaguanyat Heath Ledger, que en el nou Batman interpreta el seu enemic més temut, el Joker.
És un gran encert que Nolan comptés amb Ledger per encarnar el Joker, ja que l'actor australià (a qui ja es parla que se li podria concedir l'Oscar pòstum) va construir un personatge més fidel a còmics com Batman: La broma asesina o bé Batman: Arkham Asylum. És un Joker macabre, psicòpata, cruel i molt fosc, molt allunyat de l'estereotip colorista i bufonesc creat a la sèrie dels anys 60, i consolidat amb la interpretació de Jack Nicholson en la primera pel·lícula de Tim Burton. També ha estat un encert la tria de l'actor Aaron Eckhart, que interpreta el fiscal Harvey Dent i la seua degradació física i moral, el dolent Dos Caras. Però el millor d'El caballero oscuro és que manté l'esperit dels millors còmics de Batman, millorant allò que Nolan ja havia aconseguit amb Batman Begins. És a dir, que Batman no semble una pel·lícula de superherois, sinó la història d'un anti-heroi clarament contradictori, que no sap quin és el paper que ha de jugar en una ciutat corrupta i decadent. De totes maneres, Gotham no és ara la Gotham neogòtica i excessiva dels Batman de Tim Burton (estètica molt vàlida en aquells anys a cavall dels anys vuitanta i noranta), sinó una Gotham realista i post-11S, que s'apropa a qualsevol gran ciutat de principis del segle XXI. De fet, és aquest look internacional de la nova Gotham retratada per Nolan el que fa que la història sobre màfia i terrorisme d'El caballero oscuro siga vàlida per a qualsevol ciutat occidental. I per tant, que qualsevol de nosaltres es puga identificar amb les inquietuds no només de Batman, sinó de la resta dels personatges que l'acompanyen. Quina és l'actitud que hem d'adoptar com a ciutadans davant de l'amenaça, la corrupció política i policial, el xantatge criminal o el terror? Con a democràcia, hem de permetre que apareguin vigilants al marge de la llei? Un tema que recentment també s'ha explorat a la sèrie de còmics Civil War, i que molt aviat també veurem portada a la pantalla amb un altra pel·lícula basada en un còmic mític, la versió de Watchmen que està preparant Zack Snyder.
El guió d'El caballero oscuro és tan senzill com perfecte, amb moments de reflexió filosòfica i les inevitables escenes d'acció, que converteixen la nova pel·lícula de Batman en un entreteniment intel·ligent, un pur espectacle visual que també conté moments encongits i molt íntims. L'excel·lent guió està acompanyat d'una fotografia espectacular i d'uns efectes especials molt mesurats, tot i que en algun moment també és cert que trenquen el to voluntàriament realista de la pel·lícula (com quan Batman surt amb la moto de dintre del Batmòbil trencat). Amb tot, és una pel·lícula que també agradarà els que rebutgen les pel·lícules de superherois, ja que El caballero oscuro és una veritable novel·la gràfica en moviment, cinema pur.

El mite del vampir al cinema

S'acaba de posar a la venda un nou assaig que explora la sempre frucífera relació entre el cinematògraf i els vampirs. Es tracta del llibre El vampiro reflejado, que ha escrit Ángel Gómez Rivero i que ha editat Alberto Santos. El títol de l'assaig té la seua raó de ser, ja que moltes vegades s'ha especulat que no seria possible filmar un vampir, tenint en compte que els xuclasangs no poden reflexar-se als espills. En aquest sentit, també és cert que molt sovint també s'ha dit i s'ha escrit que les pel·lícules de vampirs són en realitat una metàfora del cine, ja que els vampirs són uns no-morts que, com les imatges dels cinema, surten de les ombres i ens posen en contacte amb un altre món. Francis Ford Coopola ho va entendre molt bé als seu Dràcula, quan el seu Príncep de les Tenebres interpretat per Gary Oldman visita un cinematògraf instal·lat en una fira. Siga com siga, El vampiro reflejado és l'última reflexió sobre aquest tema, en forma de llibre de 286 pàgines que s'està comercialitzant a un preu d'uns 20 euros. L'assaig repassa les diferents representacions dels vampirs en la història del cinema, dels dimonis alats de Méliès fins els monstres carnissers dels nostres dies, passant pel Nosferatu de Murnau i els Dràcules interpretats per Bela Lugosi, John Carradine, Germán Robles, Christopher Lee, Frank Langella, Gary Oldman... El llibre és la conseqüència de la participació de l'autor en l'obra La marca del vampiro, editat per al Festival de Cinema de Terror d'Estepona, en què Gómez Rivero va aportar ni més ni menys que 150 pàgines dedicades als vampirs en el cinema. Els editors van pensar que l'aportació de Gómez Rivero podia publicar-se de forma independent en un llibre més extens, amb més de 400 fotografies. Una obra imprescindible per als vampiròfils, però també per als amants del cinema de terror...

69è joc literari

El bloc Tens un racó dalt del món organitza, com cada setmana, un joc literari. Esta, però, és sensiblement diferent als de les darreres setmanes, ja que el JM Tibau hi ha integrat el concurs de relats breus de ciència-ficció. Els participants al 69è joc literari han de redactar un relat com els que es demanen al concurs, i els participants en este joc, automàticament, també participaran del nostre concurs.

Per part d'Hespèria, la col·laboració amb el joc consisteix a afegir un parell de llibres al lot que és el premi mensual. Es tracta d'un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC.

Tot seguit us apuntem el text del joc:

Avui toca el típic joc literari mensual de tipus literari. No us vull fer treballar gaire, i el repte d'avui consistirà en arribar a la mínima expressió.

Amb el joc d'avui vull donar el meu suport i col·laboració a la iniciativa del blog Hespéria de crear un concurs de micrcocontes de ciència ficció amb un màxim de 140 caràcters (espais inclosos), però complicant-ho una mica més per tal que tingui relació amb el premi d'aquest mes. Per a participar al 69è joc literari us demano que m'envieu un text de les mateixes característiques i temàtica, però amb una dificultat afegida: el tex haurà d'incloure tres paraules (noms, verbs o adjectius) que es trobin en algun títol de Manuel de Pedrolo (haureu de dir quins).
Aquest cop teniu l'avantatge que a més de participar als meus jocs, també participareu automàticament al concurs de l'Hespèria.

Com sempre espero les vostres proposes a jesusimaite@gmail.com.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes d'agost serà el 2 de setembre.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

'New Amsterdam' comença a Fox

El canal Fox comença aquesta nit una de les estrenes sorpresa de l'estiu, la sèrie New Amsterdam, que se'ns presenta com una interessant barreja de ciència ficció, intriga policíaca i fantasia. De fet, era una de les noves produccions nord-americanes que més ganes tenia de veure, però estic una mica decebut perquè la cadena Fox va decidir cancel·lar-la després d'haver emès només els primers vuit episodis. Produïda pel director Lasse Hallström, la sèrie va estrenar-se uns mesos després del previst, ja que New Amsterdam també va ser una de les afectades per la vaga de guionistes. La sèrie comença l'any 1642, època en què l'actual Nova York era la colònia holandesa de New Amsterdam. En aquest context històric, el soldat John Amsterdam, interpretat per l'actor noruec Nikolaj Coster-Waldau salva una indígena que estava a punt de ser assassinada pel seu company, que finalment el fereix a ell. Però la noia fa un encanteri que li salva la vida, i que li concedeix la immortalitat, fins que Amsterdam conegui què és el veritable amor. Tot seguit, la sèrie se situa al present, en què el protagonista, després de gairebé 400 anys, ha tingut més de 600 dones i ara treballa com a detectiu del departament d'homicidis de Nova York. New Amsterdam s'estrena aquesta nit a partir de les 22.20 hores, però a partir de dilluns vinent el canal Fox emetrà dos capítols setmanals, a partir de les 21.30 hores.
En la seua estrena als Estats Units, New Amsterdam va aconseguir una més que acceptable audiència de 13,5 milions d'espectadors i el 12% de quota, aconseguint retenir una bona part dels 28 milions del reality American Idol. Amb tot, la sèrie va estar sempre envoltada de polèmica (per l'accent de l'actor principal i també per una demanda per plagi) i va estar a la corda fluixa fins que la cadena va anunciar la decisió definitiva de no renovar-la per una temporada més.