Proposta de Halloween: '¿Quién puede matar a un niño?'

Tom i Evelyn són una parella de turistes -ella està embarassada-, que arriben a Almanzora, una població fictícia de la costa espanyola. És la típica parella de turistes britànics que busquen fugir del soroll i de l'estrés de la gran ciutat, i creuen que han trobat un lloc molt tranquil, ideal per passar la lluna de mel que han hagut d'ajornar. Amb tot, la idíl·lica Almanzora és en realitat un lloc massa turístic i bulliciós, i és per això que decideixen llogar una barca i marxar fins a una petita illa que Tom havia visitat quan era més jove. Quan arriben, descobreixen que la illa està únicament habitada per uns xiquets que, posseïts per una violència misteriosa, es rebel·len i ataquen els adults sense pietat...

Aquesta és la inquietant arrancada de la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?, sens dubte una de les joies del cinema de terror espanyol dels anys setanta. El responsable del film Island of the Damned o Death Is Child's Play [així es va titular la pel·lícula per a la seua distribució a l'estranger, segurament per aprofitar l'enorme tirada comercial que tenia la nissaga d'El pueblo de los malditos], és ni més ni menys que Narciso Ibáñez Serrador, que ja era molt conegut a Espanya pel mític programa de televisió Un, dos, tres... responda otra vez. De fet, ¿Quién puede matar a un niño? és del 1976, només quatre anys després que Chicho posés en marxa el seu popular concurs. Amb tot, Ibáñez Serrador ja portava una prolífica carrera a la televisió, on havia debutat l'any 1963 com a director i intèrpret del programa Muerte bajo el sol. I tres anys més tard, el 1966, va debutar al gènere de terror amb els seus episodis a la sèrie Historias para no dormir, en què va dirigir títols memorables com El cumpleaños, La bodega o El asfalto. De fet, després d'aquests èxits televisius, Chicho va dirigir el seu primer llargmetratge, La residencia (1969), un altre film de terror amb què va aconseguir un gran èxit comercial i de crítica.

¿Quién puede matar a un niño? té un guió del mateix Ibáñez Serrador (tot i que va signar amb el pseudònim de Luis Peñafiel, que ja havia utilitzat a Muerte bajo el sol). Chicho s'havia inspirat en una novel·la de Juan José Plans, un dels escriptors habituals del mitjà ràdio, titulada El juego de los niños. La base de l'argument és que fins i tot les ànimes més innocents poden amagar la maldat més absoluta. És inevitable pensar, per tant, en la novel·la El señor de las moscas, de William Golding, que també ha tingut diverses adaptacions cinematogràfiques, o també en la citada El pueblo de los malditos. En aquest cas, sembla que la rebel·lia dels xiquets no és perquè hagin estat posseïts per ents extraterrestres, sinó com a reacció al tractament que reben els infants per part dels adults, en diferents llocs del món. De fet, el pròleg de la pel·lícula és una successió d'imatges reals de xiquets que pateixen a les guerres, als camps d'extermini o al Tercer Món. Per tant, que els xiquets es rebel·lin contra els adults és qüestió de temps...

La pel·lícula té una música memorable de Waldo de los Ríos i una lluminosa fotografia de José Luis Alcaine, ideal per mostrar el clima càlid i asfixiant d'aquesta illa maleïda, amb unes cases de parets molt blanques que són tota una metàfora de la crueltat infantil. El protagonista masculí és Lewis Fiander, un actor que potser recordareu del film El retorno del doctor Phibes, un altre dels clàssics del gènere de terror de sèrie B. La noia és la rossa Prunella Ransome, amb un paper sublim, ja que és la que més patirà quan pense que potser també porta un monstre al seu interior. ¿Quién puede matar un niño? té escenes memorables, però en una nit com la d'avui, potser la que us impactarà més és la de la pinyata. Però no us dic més. Bona nit i bon Halloween...

Els marcians tornen a invadir la Terra!

Les principals ràdios d'Espanya participen avui en un projecte comú impulsat per l'Acadèmia de la Ràdio, i que consisteix en la representació de la versió de La guerra dels mons que Orson Wells va fer la nit del 30 d'octubre de 1938, i que va commocionar els Estats Units. Personalment, recordem una versió que fa uns anys va fer la cadena Ser, i que ens van posar durant una de les assignatures de ràdio quan féiem la carrera de Periodisme. Avui l'esdeveniment tindrà lloc al teatre Mira de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, i té el suport d'emissores com la Ser, la Cope, Onda Cero, Punto Radio o Ràdio Nacional de España. L'emissió a la cadena CBS de l'obra dramàtica del Mercury Theather que dirigia un Orson Welles amb només 23 anys compleix el seu 70è aniversari, i avui tindrà un merescut homenatge amb una emissió en diferents cadenes. Radio 3 emetrà la representació en directe, i la resta de cadenes l'oferiran més endavant o emetran només alguns minuts d'aquesta nova La guerra de los mundos.

Com alguns ja sabreu, Orson Welles va aconseguir fama internacional amb aquest experiment de teatre a la ràdio, que va demostrar el gran poder dels mitjans de comunicació en un moment en què la propaganda política feia els seus avenços més esgarrifosos en països com l'Alemanya nazi o la Rússia soviètica. En el cas dels Estats Units, encara commocionats per la crisi econòmica del 1929, Welles va fer creure que la invasió marciana era un fet real, ja que va adaptar el text original d'H.G. Wells com si fos un noticiari radiofònic que interrompia de forma sobtada l'emissió d'una vetllada musical. Les famílies van reunir-se espantades al costat dels aparells de ràdio esperant la fi del món, i també s'ha dit que fins i tot van haver suïcidis, tot i que el més probable és que les morts que van haver-hi fossin accidents causats pel pànic de la gent que fugia. Orson Welles va estar a punt d'anar a la presó, però el més important és que la polèmica va fer que captés l'interès de Hollywood i que la productora RKO el contractés l'any 1939 per fer la seua primera pel·lícula. Després de descartar una adaptació de la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, l'ambiciós i genial Orson Welles es va embarcar en la seua gran obra prima: Ciutadà Kane (1941), una pel·lícula en què Welles va tornar a parlar dels mitjans de comunicació.

La dramatització d'avui de La guerra dels mons també s'ha presentat com un homenatge de l'Acadèmia de la Ràdio a Orson Welles tot reconeixent l'amor del cineasta per Espanya. De fet, les cendres de Welles estan dipositades a la finca de la família del torero Antonio Ordóñez, amic personal de l'autor de Set de mal. Els personatges de la nova versió radiofònica de La guerra dels mons tindran les veus de professionals del mitjà tan prestigiosos com Luis del Olmo, Primitivo Rojas, Juan Ramón Lucas, Ángeles Afuera, José Manuel Alfageme, Charo Soria, Rafael Revert, Juan Manuel Gozalo, Toni Garrido, Mamen Asencio i Juanma Ortega. El director serà Gregorio Parra, i la dramatització tindrà la música en directe de set músics: Julio Cisneros (guitarra), Sergio González (teclat), Ramses Villabona (percussió), Alberto Rubén Lasarte (baix), Carlos Franco (bateria), Manuel Blanco (trompeta) i Edmundo José (trombó). L'emissió seguirà de forma escrupulosa el guió original. Com hem dit, Radio 3 l'emetrà en directe, entre les nou del vespre i les deu de la nit. També es podrà seguir a través del web de RTVE i, després de la seua emissió, l'àudio també podrà escoltar-se a través del sistema de Radio a la carta.

També podeu escoltar l'enregistrament original que va conduir Orson Welles, tot descarregant-vos l'arxiu del web del Mercury Theather.

La Legión del Espacio

A la xarxa podem trobar un bon grapat de tires còmiques, però n'hi ha una a la que tinc especial estima. Són La Legión del Espacio, una colla de soldats frikis que viuen unes aventures ben curioses, ja que totes estan relacionades amb algun tema de ciència-ficció (pel·lícules, literatura, còmics... tot s'hi val!).

Us recomano seguir-los de tant en tant, ja que acostumen a estar a la última de les darreres notícies i rumors que circulen, i tal i com el Gustau va dedicar un post a Ulisses, ells també han fet el mateix amb una tira!

El monstre de la Llacuna Negra

Molts anys abans dels monstres alienígenes de pel·lícules com Alien o Predator, la criatura més terrible del cinema va ser el monstre de la Llacuna Negra. La pel·lícula La mujer y el monstruo (Creature from the Black Lagoon), que Jack Arnold va dirigir l'any 1954, va establir i dignificar l'arquetip del nou monstre dels films de sèrie B de la ciència ficció dels anys 50. La història d'aquesta monster-movie comença quan uns científics descobreixen, a la capçalera de l'Amaçones, un jaciment amb les restes d'una estranya criatura prehistòrica, que confirmaria l'evolució de les espècies aquàtiques cap als animals terrestres. Si els científics aconsegueixen saber com va adaptar-se la criatura amfíbia al nou mitjà terrestre, podran utilitzar els coneixements per preparar l'adaptació dels humans a d'altres planetes, quan comenci la colonització de l'espai... És en aquest moment quan es forma una expedició científica que recorre la selva en un vaixell, i que suposa un pas endavant en la ciència ficció cinematogràfica, ja que els científics són els protagonistes de la pel·lícula, i no professors bojos o doctors amb conspiracions per dominar el món. Els protagonistes principals són Richard Carlson, que interpreta el doctor David Reed, i Julie Adams, una exsecretària reciclada a actriu (la seua última aparició coneguda és a la sèrie Perdidos), i que encarna la científica Kay Lawrence. Carlson ja havia treballat l'any anterior amb Arnold a la pel·lícula Vinieron del espacio (It came from outher space, 1953), un altre dels clàssics del gènere. L'actor donava la credibilitat que necessitava una història de ciència-ficció per garantir que fos un èxit entre el gran públic, i no només entre els espectadors adolescents. A més, el to expressament científic del guió també feia que fos més verossímil l'existència d'un monstre subaquàtic en el cor de la selva.

En aquest sentit, l'amenaça per als humans no ve de l'espai exterior, com en la gran majoria de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, sinó d'un dels llocs més recòndits i inexplorats del planeta Terra. Aquest és un element realment interessant, que enllaça La mujer y el monstruo amb la literatura d'autors com H.P. Lovecraft, i més encara tenint en compte el caràcter amfibi de la criatura. El disseny del monstre va ser molt laboriós, i en realitat està interpretat per dos actors (Ben Chapman i Ricou Browning), per poder filmar a la vegada les escenes d'estudi i les enregistrades en exteriors. Curiosament, les famoses escenes subaquàtiques van ser filmades en un dels estudis de la Universal, que amb La mujer y el monstruo volia reprendre la seua tradició de pel·lícules de terror. A més, per poder competir amb la gran acceptació que tenia la televisió, Creature from the Black Lagoon va ser filmada amb la tècnica 3D, que feia que la gent necessités unes ulleres especials per poder veure la pel·lícula als cinemes. Així, cal tenir en compte que la impressionant escena de Julie Adams nedant plàcidament a la llacuna amaçònica, mentre el monstre buceja de forma tant amenaçadora com captivadora a pocs metres de distància, estava pensada perquè el públic dels cines veigués un gran cub d'aigua suspès a la sala, amb un monstre que semblava que havia de sortir de la pantalla.

En qualsevol cas, un dels aspectes més recordats de la pel·lícula és el banyador blanc que lluïa l'actriu, i que per primer cop des de la implantació del codi moral a Hollywood (el famós codi Hays) ensenyava les cames senceres. Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre el simbolisme sexual de la capbussada-dansa entre la dona i el monstre, així com de la intenció del director de El increíble hombre menguante de revisitar el mite de la Bella i la Bèstia. D'alguna manera, el monstre de la Llacuna Negra també recorda l'altre monstre mític de la Universal, el creat pel doctor Frankenstein i interpretat per Boris Karloff, ja que tant l'amfibi com el monstre de Frankenstein simbolitzen els riscos del mal ús de la ciència i la solitud tràgica que pateixen els éssers que són diferents. Però personalment, el que més ens interessa és la gran tècnica narrativa que Arnold demostra al llarg de la pel·lícula i en especial a les escenes en què el monstre assetja la tripulació del vaixell, amb un desenvolupament de la intriga i sobretot de la música que després havia de servir Steven Spielberg per a la pel·lícula Tiburón. Per cert, sobre la música, una curiositat a tenir en compte és que un dels tres compositors que va escriure la banda sonora per a La mujer y el monstruo va ser Henry Mancini, que tot i la seua joventut ja s'havia especialitzat en la creació de música romàntica i lleugera, i que es va encarregar dels passatges més jovials. Per la seua banda, Hans J. Salter era un col·laborador habitual de Jack Arnold, que també va composar la música de El increíble hombre menguante i d'altres cintes de terror, com El hombre lobo de 1941. El tercer músic va ser Herman Stein, un veritable especialista en la composició de la  música dels crèdits dels films, i també col·laborador d'Arnold en pel·lícules com Tarántula, Vinieron del espacio o el mateix El increíble hombre menguante.

L'Odissea, del mite clàssic a l'espai



No deixem la mitologia grega, ja que si ahir parlàvem d'un projecte per fer una sèrie de televisió basada en les aventures de Jàson i els argonautes, ara ens toca fer-nos ressò d'una possible adaptació cinematogràfica de L'Odissea, l'obra immortal del poeta Homer. Així, a Hollywood fa uns dies que es comenta que Brad Pitt podria interpretar ara Ulisses, després d'haver encarnat l'Aquil·les de la pel·lícula Troya, inspirada en La I·líada, el poemà èpic considerat com la preqüela de L'Odissea. Tot sembla que la Warner podria ser la productora d'aquesta gran superproducció, en què Pitt seria dirigit pel veterà George Miller, el realitzador de la nissaga de Mad Max. En aquest sentit, L'Odissea explica les aventures i penúries d'Ulisses a la seua pàtria, després de la Guerra de Troia, en un viatge que va durar 20 anys. En aquest sentit, se'ns farà difícil veure Brad Pitt fent d'Ulisses, ja que a Troya va fer d'Aquil·les i el paper d'Ulisses a la pel·lícula de Wolfgang Petersen estav interpretat per l'actor anglès Sean Bean, més conegut pel seu paper de Boromir a la trilogia El señor de los Anillos.

Amb tot, el més estrany és que els productors estan estudiant l'opció de situar la història d'Ulisses al futur, a l'espai exterior, i no en l'època de les guerres entre grecs i troians. Un argument que inevitablement ens recorda Ulysses 31, la joia de l'anime dels anys vuitanta que van produir la japonesa Tokyo Movie Shinsha i la francesa DiC Entertainment. A la sèrie de dibuixos animats, que va tenir un total de 26 episodis i va estar dirigida per Nagahama Tadao, Ulisses comandava la nau espacial Odiseus, que després de matar el gran Cíclop aconsegueix rescatar un grup de xiquets presoners, entre els quals es trobava el seu fill Telèmac. Per això, el déu Posseidó el condemna a vagar per l'univers de l'Olimp, i congela la seua tripulació, que es manté en hivernació fins que Ulisses puga trobar el regne d'Hades, condició necessària perquè puga tornar a la Terra. De la mateixa manera, aquest és un argument que també recorda el tema de Galáctica, estrella de combate, que en realitat és una llarga odissea dels humans en el seu retorn a la Terra. En qualsevol cas, el projecte promet, fins i tot si finalment es decarta l'adaptació de L'Odissea al gènere de la ciència-ficció i s'opta per una versió clàssica d'aquest gran poema èpic.

Preparen una sèrie de televisió sobre 'Jàson i els argonautes'



La cadena NBC ha encarregat la preparació del pilot d'una sèrie inspirada en la pel·lícula Jasón y los argonautas, un dels clàssics del cinema fantàstic dels anys seixanta. Sens dubte és una gran notícia pels afeccionats a le sèries que també som adeptes del gènere fantàstic, que afortunadament travessa un moment excepcional a la televisió. La cadena NBC va estrenar divendres la seua versió televisiva de Robinson Crusoe, i ara ha comprat un guió dels germans Josh i Jonas Pate, escriptors de diversos espidosi de sèries com La mujer biónica, Moonlight i Surface. L'argument de la sèrie seguirà les conegudes aventures de Jàson, l'heroi de la mitologia grega que va iniciar una expedició per trobar el velló d'or. El viatge va sorgir perquè Pèlies va tancar a la presó Èson, rei de Tebes, i es va proclamar monarca. Èson tenia un fill, Jàson, i Pèlies li va dir que si li portava el velló d'or (una missió suïcida) seria proclamat rei. Però Jàson va emprendre l'aventura en el vaixell Argos, construït a Tessàlia amb l'ajuda de la deessa Atena, i acompanyat pels argonautes. El velló es trobava a la Còlquidia, custodiat per un drac, la Hydra de set caps. Jàson, acompanyat d'un grup d'uns cinquanta herois grecs (Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèrcules, Teseu, Laertes, Atalanta -la única dona de l'expedició, famosa corredora i arquera-, Meleagre...) va organitzar una expedició en què van viure tot tipus d'aventures. En aquest sentit, l'episodi més popular, sobretot gràcies a la pel·lícula que va dirigir Don Chaffey l'any 1963 amb unsmagnífics efectes especials del mestre Ray Harryhausen, és la batalla dels argunautes amb els set esquelets. Però també és impressionant la lluita dels argonautes contra Talos, el gegant de bronze, així com la batalla contra la Hydra.


En aquest sentit, sembla que la sèrie de l'NBC buscarà un enfocament tècnic a l'estil de la pel·lícula 300, o de Sanctuary, la sèrie del canal Sci Fi que està revolucionant el gènere televisiu pel fet d'estar filmada davant de pantalles verdes, amb fons generats per ordinador. La veritat és que el projecte té bona pinta, però també és cert que no esperem res de profit dels germans Pate, tenint en compte que les sèries La mujer biónica i sobretot Surface tenien uns guions més aviat fluixots. D'altra banda, gran part de l'èxit de la sèrie dependrà del repartiment d'actors i actrius que contractin per les noves aventures de Jàson. A la pel·lícula, Todd Armstrong estava incommensurable, i la sensual Nancy Kovack també va ser una Medea sensacional. En aquest sentit, estaria bé que la nova versió de Jàson i els argonautes es plantegés com una sèrie per al públic adult, i no com una proposta juvenil, a l'estil de la minisèrie que la productora Hallmark va produir l'any 2000 amb l'actor Jason London (germà bessó de Jeremy London, el protagonista de Mallrats de Kevin Stmith) interpretant el capità dels argonautes.


Resolució del concurs de relats breus de ciència-ficció

Després d’infinites deliberacions cibernètiques, reunit el jurat del concurs de relats breus de ciencia-ficció Hespèria, es decideix que el Guanyador de Corona d’Heli Sòlid és el relat següent

«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» De JM Tibau.

I, alhora, s’atorga un Accèssit de Neutrons per la Qualitat Literària a l’obra

«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.» De l’Aina.


El jurat ha decidit premiar el primer perquè la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris (com llepar un gelat), és molt captivadora, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. Finalment, també ens ha captivat el fet que aparega aquesta expressió de «fa malbé circuits d’importància decisiva», ja que té unes ressonàncies caldersianes.
A més a més, s’ha decidit atorgar un accèssit a la segona obra perquè ens sembla molt encertada, ja que sense dir gaire diu molt (objectiu evident de fer un concurs Twit) i, d’altra banda, sense caure en terminologia ni en conceptes tòpics, subtilment es classifica dintre de la ciència-ficció.

Tots dos guanyadors rebran un lot de llibres properament, entre els quals es troben un parell d'exemplars dels Premis UPC de ciència-ficció, el del 2004 i el del 2008, que han estat cedits pel Consell Social de la UPC.

Finalment, volem fer palesa la qualitat de totes les obres presentades al concurs, causa que ens hagen complicat la definitiva resolució final, i agrair a tots els participants l’atreviment d’haver-s’hi presentat. Per a ells este llibre, ja que sense tots ells esta iniciativa hauria estat impossible d’aconseguir.

Moltes gràcies a tots,

La cúpula de més enllà de la Cúpula del Tro



Podeu descarregar-vos el llibre amb els relats aquí. I si voleu també podeu posar una finestra amb el llibre al vostre bloc tot copiant este codi.

Avís del concurs de relats breus

Benvolguts navegants i participants al concurs:

Per causes al·lienígenes a les nostres voluptats us comunicarem el resultat del concurs el propvinent dilluns. Uns daleks han provocat interferències en les nostres comunicacions internes i han endarrerit la resolució final.

Agraïm la vostra infinita paciència, i aprofitem este comunicat per donar-vos les gràcies per la magnífica participació que s'ha enregistrat. Mentrestant podeu llegir els textos presentats aquí.

La cúpula que viu més enllà de la Cúpula del Tro.

Cicle de cinema fantàstic a TV3

Amb motiu de la celebració de Sitges 2008, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, aquesta mateixa nit TV3 enceta un cicle de pel·lícules de ciència ficció i terror, que emetrà tots els dies de matinada. De fet, TV3 és un dels patrocinadors oficials del festival. La pel·lícula d'avui (a les 00.25 hores) és la francesa Vidocq, dirigida l'any 2001 per Pitof. La història se situa al París de l'any 1830, en què Vidocq (Gérard Depardieu), un expresidiari que s'ha convertit en el detectiu més famós de la seua època, desapareix mentre lluita contra el malvat Alquimista, un assassí que perseguia de feia mesos. La desaparició de Vidocq commociona els parisencs, que el tenien per un heroi, mentre un periodista i l'amant del detectiu miren de trobar les respostes a l'enigma. A més, Vidocq s'ha programat després d'una de les últimes grans produccions del gènere de ciència ficció, El dia de demà (Roland Emmerich, 2004).
El cicle de cinema fantàstic continuarà dilluns amb la pel·lícula Gattaca, que Andrew Niccol va dirigir l'any 1997 tot posant al damunt de la taula la preocupació social que hi havia a finals dels anys noranta pels avenços científics en el camp de la manipulació genètica. La pel·lícula, que començarà a les 00.10 hores,  està protagonitzada per Ethan Hawke i Uma Thurman, i explica la història futurista d'una societat que ha arribat a una recerca obsessiva de la perfecció, en què els éssers humans són dissenyats genèticament. A la mateixa hora, però dimarts a la nit, TV3 recuperarà la pel·lícula Starman, el film de John Carpenter del 1984 que explica l'arribada a la Terra d'un extraterrestre amb l'aspecte de Jeff Bridges. Dimecres, a les 00.50 hores, serà el torn de Línia Mortal (Joel Schumacher, 1990),  amb Kiefer Sutherland, Julia Roberts i Kevin Bacon protagonitzant un grup d'estudiants de medicina que decideixen fer experiment tan fascinant com perillós: aturar durant alguns minuts les funcions cardíaques per descobrir què passa en el més enllà. L'endemà dijous a les 00.45 hores s'emetrà Donnie Darko (2001), una pel·lícula de Richard Kelly amb Jake Gyllenhaal. A la pel·lícula, Donnie Darko és un estudiant adolescent amb fama de pertorbat mental per les visions que afirma tenir. Per exemple, es troba un conill gegant que li anuncia que el món s'acabarà al cap d'un mes i que s'apodera de la ment del noi, tot obligant-lo a fer tot tipus de malifetes.
Finalment, divendres que ve, 10 d'octubre, TV3 també proposa un programa doble, amb Premonition (Mennan Yapo, 2007)  i el muntatge final de Blade Runner, la pel·lícula immortal de Ridley Scott. A Blande Runner, que se situa l'any 2019 a la ciutat de Los Angeles, Deckard és un policia interpretat per Harrison Ford que té llicència per matar. La seua missió és perseguir i exterminar quatre replicants humanoides (dos homes i dues dones) que s'han escapat d'un taller còsmic i s'han infiltrat a la ciutat. Són uns robots intel·ligents exactes als éssers humans, excepte que no tenen afectivitat ni memòria. La nova versió de Blade Runner és, segons el seu director, el muntatge del director definitiu de la pel·lícula. Des de l'any 2000, Scott va estar treballant, gràcies a les noves tecnologies, en la restauració, remasterització i ampliació del film, en què s'inclouen escenes inèdites que l'any 1982 es van haver de suprimir per falta de pressupost. La nova versió de Blade Runner va estrenar-se l'any pasat, per commemorar el 25è aniversari de la pel·lícula.